Èxit a Canes de ‘Companys, procés a Catalunya’ (1979)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsCrònica d’Enric Ripoll-Freixes (Balaguer, 1928 - Barcelona, 1992) des de Canes per a l’Avui (22-V-1979). Una de les fites del director de cinema Josep Maria Forn (Barcelona, 1928-2021), que va morir el passat dia 3, va ser la pel·lícula sobre Companys. Demà passat es commemorarà el 81è aniversari de l’afusellament del president amb un diàleg entre Josep Maria Figueres i Genís Sinca a la sala d’actes de la Federació Obrera de Molins de Rei.

En equilibri entre la veritat històrica i l’emotivitat patriòtica. Jornades memorables les de dissabte i diumenge, perquè la incògnita de Companys: procés a Catalunya s’ha traduït en un fet: es tracta, com ja esperàvem, d’una gran pel·lícula. Una obra que ens ha emocionat a tots. Perquè l’obra que ha dirigit amb sensibilitat i mesura Josep Maria Forn emocionarà a tots aquells que visqueren els dies amargs en què la República es refugiava en l’exili, empesa per la derrota. Emocionarà aquells que saben qui era Lluís Companys, el republicà, el català i el patriota que sabé morir per uns ideals. Emocionarà a aquells que només n’han sentit parlar i ara tenen la possibilitat de saber la veritat i res més que la veritat sobre un home i uns fets que ens han volgut amagar i tergiversar durant quaranta anys. I àdhuc pot emocionar, repetim el terme, aquells que van al cinema interessats per una peripècia dramàtica ben estructurada i per les peripècies d’un heroi els ànims i l’amor per Catalunya del qual ni la tortura ni la presència de la mort no pogueren debilitar. Perquè tot això i molt més és Companys: procés a Catalunya. Unes pàgines de la nostra història escrites amb la sang d’un home que ens ho donà tot i que amb la paròdia de consell de guerra a què el van sotmetre es volgué processar Catalunya, tapant-li la boca mitjançant el terror. La van poder atemorir i fer callar però no anul·lar. I aquí en tenim una prova. Perquè Josep Maria Forn s’ha guardat molt bé de fer un pamflet o de caure en la trampa de l’hagiografia. El seu és un film que respecta la veritat històrica, escrupolosament. I amb intel·ligència i sensibilitat ha assolit que uns actors no ho semblin per a fer reviure personatges i fets davant dels nostres ulls, sovint entelats per les llàgrimes del dolor o de la indignació. I ha introduït emoció a uns fets que només eren freda estratègia com el frustrat intent d’alliberar Companys de la presó militar de Montjuïc pocs dies abans d’ésser-hi afusellat i ha confegit serenitat als moments més emotius i als fets que més indignació poden provocar ara. A recordar una de les seqüències més valentes i fortes: la centrada en el consell de guerra. I la labor dels intèrprets, començant per Luis Iriondo.