07/12/2020

Extrema dreta i xarlataneria

3 min

La notícia que el vicepresident primer del Parlament de Catalunya, Josep Costa, va assistir a una reunió amb grups independentistes “identitaris” —un altre deliciós eufemisme, que en aquest cas s'ha de traduir per “d'extrema dreta”— ha desfermat el batibull previsible, cosa que vol dir que s'ha convertit en l'enèsim motiu de brega entre ERC (que ha tallat relacions amb Demòcrates, un dels grups implicats) i Junts per Catalunya, que retreuen als republicans els seus pactes amb “els socialistes del 155” i neguen que Costa assistís a tan desgraciada reunió en nom del partit. El mateix vicepresident primer va piular que hi va anar sense saber exactament què s'hi trobaria, cosa bastant mala d'entendre. I no ha faltat qui —a les xarxes, sobretot— ha negat l'existència d'una extrema dreta catalana, o l'ha relativitzada en comparació amb l'espanyola.

I tant que existeix una extrema dreta catalana, i negar aquest fet, o intentar defugir-lo amb excuses de mal pagador (“A Sineu veuen el gep dels altres i no es veuen el seu”, diu una dita mallorquina), no és més que una manera d'abundar el problema i agreujar-lo. És cert que, en comparació, l'extrema dreta espanyola és molt més poderosa i ben articulada, perquè es troba dins els poders de l'Estat i està representada pels 52 diputats de la tercera força al Congrés, que és Vox (sense comptar el perfil essencialment ultradretà de les cúpules del PP i de Ciutadans). Al costat d'això, l'extrema dreta catalana és marginal, si ens fixem només en el paper de grups com els que assistiren a la reunió amb Costa, com el Front Nacional de Catalunya o Força Catalunya. Però el fenomen no es redueix tan sols a aquests grups: d'un temps cap aquí, a mesura que s'ha estès la frustració entre molts independentistes que realment havien cregut que ho tenien a tocar, s'han obert pas discursos i actituds que adopten tics d'aquests grupuscles, i els normalitzen. L'antieuropeisme i el rebuig als immigrants són els més habituals, però també els discursos patrioters, pomposos i altisonants, que apel·len a una història de segles de greuges i persecució, o que reclamen més sacrificis a una ciutadania que es veu que no s'ha sacrificat prou, o que exigeixen puresa en les actituds i les idees. Els meus preferits són els intel·lectuals, professors i escriptors, perfectes hipocondríacs que s'esveren només que els agafi mal de coll, que encoratgen la població a “ser valents”, “anar fins al final”, i altres èpiques proeses que ells mai no faran.

Potser, més que d'extrema dreta, hauríem de parlar de xarlataneria pura i simple, de venedors de xarop que en alguns casos fins i tot es creuen les suposades bondats del producte que despatxen, des d'unes trones no ja hiperventilades, sinó acubades, covades i tristes. No una ideologia sinó un estat d'ànim, morbós i sovint cínic. Un oli refregit en què suren la frustració i la hipocondria, com ja hem dit, i també els autoenganys que els humans ordim —individualment, però també col·lectivament— per donar la culpa als altres dels propis fracassos.

stats