Hem començat l’any amb una concatenació de situacions que han posat en evidència les fragilitats del nostre sistema. Les incidències greus a Rodalies, amb afectacions massives a la mobilitat de persones i mercaderies, i l’episodi d’aquest dijous de forts vents han generat un escenari d’incertesa que no pot esdevenir normalitat.
Quan fallen infraestructures estratègiques o es produeixen fenòmens meteorològics extrems, l’impacte és transversal: afecta la mobilitat, l’activitat i el conjunt del país. Però hi ha una diferència entre patir les conseqüències i assumir-ne el cost. Massa sovint, aquest cost acaba concentrant-se en l’empresa, que ha d’absorbir sobrecostos, interrupcions i, fins i tot, noves càrregues normatives derivades de situacions que tenen un origen estructural o extern.
En els darrers dies, a més dels efectes directes del col·lapse ferroviari i de les ventades, moltes empreses han hagut d’assumir també els costos derivats del denominat “permís climàtic” previst a l’Estatut dels Treballadors, incorporat arran de la dana de València.
La protecció de les persones és, i ha de ser, la prioritat absoluta. Ningú no ho discuteix. Però la manera com articulem aquesta protecció importa. Quan un instrument pensat per respondre a emergències climàtiques s’aplica també a situacions que tenen l’origen en dèficits d’inversió i manteniment, com és el cas de Rodalies, s’està traslladant al sector empresarial el cost de mancances que li són alienes.
El problema no és el dret a protegir-se davant una emergència; el problema és l’absència d’un repartiment equilibrat de responsabilitats. La factura d’aquest desordre estructural no pot recaure exclusivament en qui genera activitat econòmica i ocupació.
Alhora, és evident que els fenòmens meteorològics extrems ja no són episodis excepcionals. El canvi climàtic està redefinint el nostre entorn i obliga a repensar protocols i mecanismes de resposta. Ens trobem davant d’una nova realitat que exigeix anticipació i corresponsabilitat. Adaptar-nos-hi no pot significar simplement desplaçar els costos cap a l’últim esglaó de la cadena.
En aquest context, proposarem amb caràcter urgent una modificació legislativa del denominat permís climàtic per garantir que compleixi la seva finalitat original: protegir les persones davant emergències reals sense que el cost recaigui exclusivament sobre les empreses. La protecció és imprescindible, però cal establir un marc equilibrat que distribueixi adequadament les responsabilitats i preservi tant els drets de les persones treballadores com la viabilitat del teixit empresarial.
Paral·lelament, impulsem un grup de treball específic per analitzar, amb experts i representants dels diferents sectors d’activitat, les afectacions recents amb rigor i dades; quantificar-ne l’impacte, redefinir protocols i formular propostes concretes que ens permetin anticipar-nos millor a aquests escenaris. L’objectiu és construir un conjunt sòlid de mesures per millorar els protocols d’actuació davant la diversa tipologia d’episodis que ens afecten de manera recurrent.
En l’àmbit ferroviari, el que ha passat aquests dies reforça la necessitat d’un Pacte Nacional Ferroviari que vagi més enllà de l’actual proposta sobre Rodalies. Cal una visió integral de la xarxa, compromisos d’inversió sostinguts i una governança clara que garanteixi fiabilitat i eficiència. La mobilitat és una condició indispensable per a la competitivitat del país i la cohesió social.
Si volem prosperitat i ocupació, cal assumir que la resiliència té un cost, però també que aquest cost ha de ser compartit. No podem continuar funcionant amb un esquema en què les disfuncions del sistema es converteixen, de manera recurrent, en sobrecostos empresarials. És moment d’afrontar aquesta nova realitat amb responsabilitat, decisions valentes i protegint, també, qui crea activitat, ocupació i riquesa.
