Una simple pregunta a ChatGPT (“Quina és la quantitat aproximada de sentències desfavorables a la llengua catalana que hi ha hagut durant la democràcia?”) ens dona una resposta prou llarga i, sobretot, desencoratjadora. La IA no s'atreveix a donar un nombre concret, però distingeix: si ens cenyim a sentències que han limitat polítiques de normalització del català, sobretot en l'àmbit educatiu i administratiu, la xifra es mou entre les vint i trenta sentències contra la llengua catalana. Tanmateix, si ampliem el focus (que s'ha d'ampliar) a interlocutòries i resolucions considerades menors (mesures cautelars, execucions de sentència, etc.) la xifra s'enfila fàcilment a “diverses desenes” de decisions judicials contràries al català dictades durant la democràcia, és a dir, de 1978 ençà. Els àmbits sobre els quals incideixen les sentències que limiten l'ús del català són, en la major part, el sistema educatiu, seguit de normativa lingüística autonòmica, requisits lingüístics a funcionaris, ús institucional i retolació.
Resumint, un esforç judicial sostingut en el temps per minimitzar o esborrar la presència de la llengua catalana dels espais públics, sobretot a l'escola. Que la diversitat lingüística sigui atacada políticament, vilipendiada als mitjans de comunicació i perseguida judicialment i fins i tot policialment gairebé com si fos un delicte és una situació inacceptable per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat democràtica i de sentit comú. És, ras i curt, una vergonya.
Els jutges són persones que han estat capaces de guanyar les oposicions a jutge, i per tant són perfectament capaços de comprendre que el català és la llengua de Catalunya, amb tot el que això comporta. Una altra cosa és que decideixin no acceptar-ho. Els raonaments fal·laços que intenten presentar el castellà com si fos una llengua en perill a causa de la immersió lingüística en català són exactament iguals (igual d'impresentables) que aquells que diuen que les reivindicacions feministes són un perill per als homes, o que la integració dels immigrants fa perillar la continuïtat de les cultures i les societats occidentals. Són expressions de supremacisme, i això és el que fan els togats que segreguen jurisprudència contra una llengua oficial i tan plenament mereixedora de respecte com qualsevol altra: escopir supremacisme a cop de sentència. Utilitzar la justícia i posar-la al servei d'una ideologia política, en aquest cas la del nacionalisme espanyol d'estat.
¿És cert, com diu el conseller Vila, que l'actitud de l'actual govern espanyol amb relació al català és la més bona (o la menys dolenta) dels governs espanyols que hem conegut fins ara? És cert sense cap dubte. Però venim de tan enrere, els odis –contra la diversitat lingüística en general, i contra el català en particular– són tan antics i arrelats, que estem a anys llum de revertir aquesta inèrcia verinosa, contrària als drets de les persones, a la cultura i a la democràcia. Tot està per fer, com deia el poeta, però no està clar que ja tot sigui possible.
