Contra el fals catalanisme (1966)
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús
De l’editorial de 'Nous Horitzons' (Mèxic, n. 7-1966), revista del PSUC, partit del qual Gregorio López Raimundo era llavors secretari general. A més d’aquesta animadversió del partit comunista, Òmnium Cultural també era criticat pel president Josep Tarradellas, exiliat a França. Des de la seva fundació -ara ha fet 60 anys-Òmnium ha patit envestides de tota mena.
Nombrosos personatges “catalans” han estat promoguts últimament a alts càrrecs oficials. López Rodó, Udina Martorell, Cruylles, Colomer Marqués, Bau, Ortínez Mur, Duran Farell, etc., etc., representants caracteritzats dels oligarques financers catalans o tecnòcrates a llur servei, ocupen avui ministeris, direccions generals, presidències de consell i altres destacats llocs de l’aparell dictatorial franquista. Això és un reflex pàl·lid i incomplet del paper, cada dia més influent, que els grans banquers i industrials catalans juguen en el si de l’oligarquia financera única de tot Espanya i entre les diverses camarilles i grups de pressió que sostenen a la dictadura del General Franco. [...] Fins el 1958 els “catalans” que assumien càrrecs oficials ho feien a cara descoberta, en tant que Caíns feixistes que compartien la política franquista de persecució despietada dels atributs i drets nacionals de Catalunya. [...] A partir de 1958 la nostra gran burgesia participa obertament, com a capa social, en la responsabilitat governamental, mentre que el franquisme, en tant que instrument del poder de la oligarquia financera-terratinent de tot Espanya substitueix la lluita frontal contra Catalunya per una altra forma de combat més hipòcrita, d’afalac verbal envers “lo catalán ” i de concessions parcials a la gran burgesia catalana, [...] Episodi sobresortint d’aquest canvi d’orientació fou l’anomenada “operación sonrisa ”, portada a terme en la primavera de 1960, durant la qual el Govern del General Franco va residir a Barcelona durant més d’un mes i va organitzar nombrosos actes adreçats a congraciar-se amb el nostre poble. L’operació va resultar, no obstant, un fracàs complet. Un acte d’homenatge a Maragall, organitzat per les autoritats i al qual assistien diversos ministres, va ésser convertit pels antifranquistes en una sorollosa manifestació contra el règim, [...] Els franquistes d’ambdós costats de l’Ebre van adoptar després una tàctica encara més a llarg terme: l’apropament envers el poble de Catalunya, que havien de realitzar preferentment elements de l’oligarquia catalana no compromesos obertament en la col·laboració amb la dictadura. Fruit d’aquest treball fou la creació d’Òmnium Cultural, fundat per Fèlix Millet Maristany i altres grans financers catalans amb la finalitat aparent de fomentar el desenvolupament de la cultura vernacla, però amb la missió real de buidar les activitats catalanistes del contingut antifranquista de que estaven i estan impregnades, per tal de posar-les al servei dels objectius anticatalans i reaccionaris de la nostra gran burgesia. Per tal de guanyar-se adeptes entre els medis catalanistes, els dirigents de l’Òmnium van recolzar o patrocinar activitats culturals catalanes positives, cosa que va dur al Governador de Barcelona -servidor cec de la minoria immobilista del Govern, i massa totxo per comprendre certes subtileses- a ordenar el tancament dels locals d’aquella entitat i la fi de les seves activitats. Tot això va donar a l’Òmnium una immerescuda aureola antifranquista [...]
