Fam i conflicte: la tempesta perfecta pel món àrab
“Aix, hurriyya, adala ikhtimaiyya ”. Aquest era el lema que corejaven els manifestants al Caire a principis del 2011. Aix, en dialecte egipci denomina el pa i també la vida i va ser la primera demanda de les persones que es van llançar al carrer contra el règim arreu del món àrab. Entre el 2007 i el 2010 els preus del blat havien pujat a causa dels llargs períodes de sequera en països productors, l’augment dels preus del petroli i l’especulació financera. No era el primer cop que la regió es veia sacsejada per “revoltes del pa”, conseqüència d’una excessiva dependència de les rendes del petroli en països productors i de no haver invertit en el sector agrícola que els podia haver fet més autosuficients.
Per contra, bona part d’aquests països són molt dependents de les importacions de cereals i, per tant, vulnerables als sotracs en la producció i els preus. Per això l’impacte de la invasió russa d’Ucraïna, dos països que fins ara proporcionaven un 29% de la producció mundial de blat, és preocupant. La regió de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica compra més del 50% del subministrament total de blat d’Ucraïna. Per això el blat, i per extensió el pa, és un bé subvencionat en molts d’aquests països, perquè un producte importat, sovint a preus de mercat molt elevats, no estaria a l’abast de tothom i deixaria part de la població en risc de patir fam. Aquest ha estat un altre dels esperons de les tradicionals revoltes del pa, la retirada de les subvencions públiques a aquest aliment o a altres béns essencials com el combustible.
De fet, els subsidis són un dels cavalls de batalla de les organitzacions financeres internacionals amb els governs àrabs: la reforma econòmica implica la retallada dels productes subvencionats. Però tots els governants àrabs saben bé que retirar les subvencions al pa és molt arriscat. Anwar al-Sadat a Egipte ho va patir el 1977 quan amb la seva política d’infitah, d’obertura econòmica que feia virar l’economia del país del socialisme al capitalisme, va intentar aplicar mesures restrictives a les subvencions bàsiques. També Hosni Mubàrak va haver d’enfrontar-se a revoltes el 2008 arran de la crisi dels preus i els morts a les “cues del pa”. Actualment, amb un 70% del blat egipci importat de Rússia i Ucraïna, la pujada dels preus només ha pogut compensar-se amb un ajut de 5.000 milions de dòlars de l’Aràbia Saudita que permetrà capejar el temporal.
El 2011 la inesperada revolta a Síria s’iniciava en un món rural desesperat després d’anys de sequera i d’una planificació econòmica que el relegava a un últim pla. Ara un quart de les importacions de blat provenen de Rússia i l’escassetat s’afegeix a les dificultats que ja tenia el règim per comprar aprovisionaments per motius financers. Si les coses es compliquen econòmicament per a Rússia a causa de les sancions, el règim d’Al-Assad n’acabarà rebent les conseqüències, que indefectiblement s’acarnissaran amb la població civil. El Iemen, després d’anys de guerra, veu en perill més d’un terç del blat que prové de la regió del mar Negre, quan bona part de la població depèn d’una fogassa de pa per obtenir més de la meitat de calories diàries per sobreviure.
El Líban importa el 52% de blat de Rússia, però després de l’explosió al port de Beirut del 2020 que va destruir les sitges de gra de la ciutat, només pot emmagatzemar subministraments per a un mes. A l’empobrit sud de l’Iraq o en algunes ciutats marroquines s’han produït protestes per l’alt cost de vida i l’augment dels preus. A Jordània, el rei Abdul·lah II ha ordenat congelar els preus del combustible i l’electricitat, després de veure protestes arreu del país. L’altra variable d’aquesta equació són els preus de l’energia: els països que en són importadors tenen, a més, el repte de continuar subvencionant no només el pa, sinó també el combustible o l’electricitat.
La capacitat dels governs per protegir la ciutadania de la pujada dels preus determinarà fins a quin punt podran mantenir la cohesió social i evitar protestes massives. El món àrab és una de les regions del món que més pateix l’impacte del canvi climàtic i on la dependència alimentària ha derivat en una qüestió bàsica de seguretat. La pràctica històrica de subvencionar productes bàsics per acontentar la població ara es troba en entredit amb la insostenibilitat de l’increment dels preus i l’escassetat de subministrament. S’acosta una tempesta i el potencial de revoltes i de divorci abrupte entre elits i ciutadania és cada cop més a prop i més real. Els dirigents europeus farien bé de preveure que la tan desitjada estabilitat al món àrab penja d’un fil. Que no ens agafi per sorpresa.
