La fase infantil de la política
Aquesta setmana hem tingut infantilisme. La diputada podemita Bescansa ha portat el seu nadó al Congrés. Un exdiputat català a Madrid em confessava que ell també ho havia fet fa anys, un dia que la seva dona tenia feina: “Aleshores no hi havia escola bressol al Congrés, però no el vaig entrar al ple, pobrissó! El vaig deixar amb unes amables secretàries”. Els temps han canviat. Esclar: les secretàries segueixen sent amables, però tenen altra feina. Les mares en general en segueixen tenint molta, de feina, i per si a algú no li havia quedat clar, s’enduen el nen al Congrés i l’exhibeixen com un trofeu polític. Tanmateix, un gest prou efectiu: tots en parlem. Perquè el problema és ben real. No sé què prefereixo, si mostrar el nadó o anar de superdona, com la Chacón o la Soraya, que van renunciar a la baixa al cap de quatre dies. Suposo que els nens ni s’han d’exhibir ni s’han d’amagar, oi?
El dia que el tinent Tejero -un friqui, diríem avui-, el llunyà 23-F del 1981, va entrar al Congrés i va acollonir ses senyories a trets, la diputada Anna Balletbò estava embarassada de bessons. Va ser notícia. La van deixar sortir. ¿Us imagineu que el copet d’estat hagués passat uns mesos més tard, un dia que ella hi hagués anat amb els nadons? En efecte, hem avançat força. Ara al Congrés ni s’hi fuma ni s’hi dispara. I hi ha moltes més dones, a dreta i esquerra. Però l’exercici d’una maternitat (i paternitat) plena i responsable continua sent complicada. Ser fill d’una política (o polític), d’una executiva (o executiu), d’una actriu (o actor), una periodista (o periodistu )... és resignar-se a tenir una mare (o pare) estressat i a temps molt parcial. Els contes són més curts, els deures se’t fan més llargs, els avis a la força més estimats i mai s’acaba la corrua de mainaderes (i mainaders?).
Els fills són el reflex, per no dir les víctimes, de les vides dels adults. Amb casos tràgics com el del petit Ailan, a qui ara els de Charlie Hebdo, en un gir humorístic massa arriscat, imaginen que si no hagués mort al mar hauria tingut tots els punts per convertir-se en un potencial assetjador de noies a Alemanya. Un humor negre que ens posa davant el mirall de les nostres contradiccions: ¿És així com el veuríem si fos viu? ¿És així com després de la nit de Cap d’Any a Colònia sense adonar-nos-en caricaturitzem tots els joves refugiats? Per protegir-nos del prejudici, preferim veure en la vinyeta de Charlie Hebdo la falta d’humanitat del dibuixant. D’acord: potser sí que el dibuixant s’ha passat. Però, i nosaltres, què? Què en fem de la nostra preciosa sensibilitat davant tants nens i adults ofegats al Mediterrani o rebutjats a la línia de les nostres fronteres?
L’infantilisme del món dels adults, especialment en la política -no perquè sigui pitjor que altres activitats, sinó perquè s’exhibeix més-és bobespongiesca. Bons i dolents, m’ets amic o no, m’estimes o no m’estimes. Com un joc de pati d’escola. Vist així, el Congrés potser sí que és un bon lloc per al fillet de la Bescansa. Responsabilitat? Als adolescents els en dónes precisament perquè aprenguin a ser responsables, amb l’esperança que es facin adults. Però quan ja són adults responsables es comporten com nens i converteixen el problema de la criança dels fills en un espectacle. Buf!
En fi, tinc l’esperança que a la política processual catalana per fi hàgim abandonat la meravellosa fase infantil d’organitzar grans festes de fi de curs per passar a la fase adolescent de responsabilitzar-nos dels nostres actes. A veure si el Puigdemont i companyia, com a bons batxillers, es prenen seriosament el TR (Treball de Recerca): tenen 18 mesos per fer-lo. L’any que ve ja tocarà entrar al món adult. I començar a mirar com ho conciliem tot, maternitat (i parternitat) inclosa.
