La Fàtima i el retorn dels palestins

La meva sogra, la Fàtima, no sap llegir ni escriure. Només parla àrab palestí col·loquial i camina a trossets a causa d'una artritis debilitant als genolls. I, tanmateix, a causa del desplaçament reiterat a què l'exèrcit israelià obliga els palestins, ara, amb uns 80 anys, es veu obligada a viatjar pel món. Després d'una estada al Caire, actualment es troba a Riad, a l'Aràbia Saudita, amb un visat que caduca aviat. Està rumiant on anar després.

La Fàtima va néixer en un poble anomenat Isdud, a prop del que ara és la ciutat d'Ashdod, al sud d'Israel. Tenia uns 5 anys quan l'exèrcit israelià va assetjar el poble l'octubre de 1948. La meva sogra va fugir amb els seus pares i milers de veïns a Gaza. Poc després d'ocupar Isdud, l'exèrcit israelià va expulsar-ne els residents que hi quedaven i va demolir el poble.

Després de la guerra, la meva futura sogra es va convertir en un dels més de 700.000 refugiats palestins als quals se'ls va impedir tornar a casa. El nou estat tenia l'objectiu de mantenir una majoria jueva a la part més gran possible de la Palestina històrica.

Ara, el govern israelià està tirant endavant un pla per desplaçar per la força més palestins, principalment a Gaza, però també a Cisjordània. A principis de juliol, el ministre de Defensa, Israel Katz, va dir que havia ordenat als militars que preparessin una "ciutat humanitària" sobre les ruïnes de Rafah, al sud de Gaza, que l'exèrcit israelià ha destruït gairebé del tot.

Tots els habitants de Gaza s'haurien d'acabar concentrant allà, va explicar. No se'ls permetria tornar a casa seva si estava en altres parts de la Franja.

Katz va dir que les organitzacions humanitàries internacionals, encara no sabem quines, s'encarregarien de gestionar la zona. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, també ha dit que està treballant amb els Estats Units per trobar tercers països on reassentar els residents desplaçats de Gaza.

L'exèrcit israelià ja ha desplaçat una gran majoria dels més de dos milions de persones que viuen a Gaza. Tot i això, alguns polítics israelians, entre ells un exministre de defensa del Likud, el partit de Netanyahu, s'han resistit a l'acceptació descarada que fan les autoritats israelianes d'una cosa que és difícil no descriure com a neteja ètnica.

El dret de retorn al país d'origen està consagrat tant a la Resolució 194 de l'Assemblea General de les Nacions Unides, adoptada el desembre de 1948, com al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que protegeix els drets de totes les persones a tornar al seu propi territori, fins i tot si la sobirania ha canviat de mans. El dret s'aplica als descendents d'un refugiat, com els quatre fills, els 19 nets i els 24 besnets de la meva sogra, si han mantingut prou vincles amb la zona per considerar-la "el seu propi país".

Els que s'oposen, dins i fora d'Israel, a l'expulsió dels palestins de Gaza avui també s'haurien d'oposar al desplaçament forçat continu dels refugiats palestins, com la meva sogra, de casa seva en el que ara és Israel, i donar suport al seu retorn.

Soc una jueva israelianoamericana. He viscut a Israel i Cisjordània des del 1997. A les comunitats sionistes americanes en què vaig créixer, escriptors, rabins i directors d'escola alertaven del fet que respectar el dret de retorn per als refugiats palestins de tot el món, una població estimada en uns sis milions de persones, significaria la fi d'Israel com a estat de majoria jueva.

Probablement és cert. Però pot ser que Israel perdi aviat la majoria jueva igualment. Des del 1967, el govern israelià ha controlat la Palestina històrica, des del riu Jordà fins al Mediterrani, una zona que ara acull uns 7,4 milions de jueus i 7,4 milions de palestins.

Quan era petita, els grans de la família em van ensenyar que els jueus no estarien segurs si no controlaven Israel. Vaig trigar anys a adonar-me que aquesta és la lògica que es fa servir per justificar un joc de suma zero en què les autoritats israelianes cometen abusos contra els palestins en nom de la necessitat d'impedir que els palestins cometin abusos contra els jueus israelians.

És el mateix raonament sagnant que hi ha darrere de l'ús, per part del govern israelià, dels crims de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 contra civils israelians per justificar els crims que s'estan cometent contra civils palestins. Els actes d'Israel que jo i molts altres creiem que són desplaçament forçat, utilització de la fam com a arma de guerra i genocidi a Gaza són impactants, però no sorprenents, perquè mantenir la superioritat demogràfica jueva requereix l'opressió contínua dels palestins.

El desplaçament forçat de la meva sogra no va acabar el 1948. Va passar la resta de la seva infància en un camp de refugiats a la Franja de Gaza i mai va reprendre l'educació que havia començat a Isdud. En lloc d'això, cap als 13 anys la Fàtima es va casar, una nena núvia, amb un altre refugiat. El seu marit va fugir de Gaza, sense ella, quan Israel va prendre la Franja el 1967. Uns anys més tard, com a mare soltera de cinc fills, va ser desplaçada per segona vegada: les excavadores militars israelianes van demolir casa seva, presumptament per facilitar el moviment dels tancs pel camp de refugiats.

La seva família va construir una casa nova en un terreny que van rebre de l'Autoritat Palestina a la dècada del 1990. Després, el 13 d'octubre de 2023, l'exèrcit israelià va ordenar-li a ella i a tothom al nord de Gaza que marxessin. Es va refugiar a Rafah durant mesos, fins que hi va arribar l'exèrcit israelià. La família es va veure obligada a fugir una vegada més.

Com que no volien deixar-la enrere, i conscients que la seva manca de mobilitat hauria posat tothom en perill, els fills de la Fàtima la van empènyer a unir-se a un comboi nord-americà que sortia de Gaza cap a Egipte, un privilegi possible perquè el seu segon fill més petit, el meu marit, és ciutadà americà. En el moment en què va arribar a Egipte, la Fàtima va voler tornar a Gaza. Té 82 anys. No té por de morir, té por de passar la resta de la seva vida separada de la seva família, ara dispersa per Gaza.

Els tres fills que segueixen a Gaza han tingut la sort de tornar a una de les poques cases del seu camp de refugiats que l'exèrcit israelià no va destruir, però s'enfronten al risc diari de noves ordres d'evacuació, o coses pitjors. Vint-i-quatre dels seus nets i besnets encara s'aixopluguen al llarg de la Franja, alguns sota lones, altres a casa de familiars, en una escola, una oficina o en habitacions de lloguer. La majoria ja no tenen cases on tornar.

Han passat gairebé 77 anys des de la primera expulsió de la meva sogra. És difícil establir una distinció legal o moral entre els plans actuals de buidar Gaza de palestins i la negació del dret al retorn dels refugiats palestins de 1948.

Atesa l'aclaparadora destrucció física, social i econòmica que l'exèrcit israelià ha causat a Gaza, l'obstrucció de l'ajuda humanitària i la probabilitat que les hostilitats continuïn fins i tot si les parts arriben a un alto el foc, molts palestins a Gaza voldran traslladar-se lluny de la Franja, almenys temporalment. Però tenen dret legal a tornar a Gaza, ara o en el futur. I segons el dret internacional, els 1,6 milions de refugiats de 1948 i els seus descendents a Gaza també tenen dret a reassentar-se a la terra que se'ls va prendre a ells i a les seves famílies fa tres quarts de segle, i a beneficiar-se de l'habitatge, la infraestructura, els serveis, les escoles i les universitats a la terra que ara és Israel, i dels quals han estat privats il·legalment.

Pot ser difícil imaginar-se els refugiats palestins tornant després de tants anys i tanta violència. Però el seu retorn seria una oportunitat per transformar el sistema de govern israelià, passant d'un que dona suport a un estat etnonacionalista dirigit a mantenir el domini jueu israelià sobre els palestins a una democràcia respectuosa amb els drets que protegeixi la igualtat, la llibertat i la seguretat de tots els habitants.

La meva sogra no podrà quedar-se a l'Aràbia Saudita gaire més temps, però Israel no permet viatjar a Gaza, de manera que no podrà tornar a la seva estimada casa a prop del mar. Per ara no sap on anirà.

Fa poc vaig visitar la casa on la Fàtima va passar la seva infància, a Isdud, a la costa sud d'Israel. El que havia estat el centre del poble ara limita amb una fàbrica de ciment i serveix de pastura per a les vaques. Vaig trobar les ruïnes sense nom d'una mesquita, amb els seus impressionants arcs de volta parcialment intactes, i les escoles de nens i de nenes, que eren piles de runes. Vaig fer fotografies, vaig agafar una petita pedra de la mesquita i hi vaig fer un llaç amb una cinta per regalar-l'hi a la meva sogra sense estat i sense llar.

Copyright The New York Times