"I febrer era el nom d’una epidèmia"
Erri De Luca
Febrer encara no ha clos i la pujada de gener deixa uns quants cràters oberts, arbres caiguts i talussos ensorrats. I tots els pilars del país mig trontollant. I no pas per l’efecte de les ventades: pagesia revoltada, educació en lluita, metges en protesta, mercaderies aturades, Rodalies enlaire, Sindicat de Llogateres a punt per a una nova mobilització. De fet, no és gener qui els deixa estintolats: el sector primari ennuegat, els serveis públics al límit, l’habitatge impossible i el dret a la mobilitat trasbalsat tremolen fa massa anys. En mala consonància, o en puntual conseqüència, febrer també ha arrencat amb les dades despullades de la darrera Enquesta de Condicions de Vida, feta pública per l’Idescat. Com si fos ahir, quan ens vam despertar el dinosaure encara era allà. Dada crònica i estructural: el 24,8% de la societat catalana està en risc d’exclusió social, per molts porcs que exportem a la Xina i per molts Seats que es fabriquin allà fent-los passar per cotxes europeus. L’enquesta oficial, pitjor que la de fa un any, deixa un retaule consolidat: el 47,3% té dificultats per arribar a final de mes i només un 3,8% –minoria absoluta– hi arriba "amb molta facilitat". Un 29,4% no es pot permetre una sola setmana de vacances. I els rostres, rastres i restes del risc de pobresa van per barris i condició social: dones (26%), infants (36%), migrants (49%) i aturats (55%). Amb un contrapunt no menor com a teló de fons: en realitat, el risc de pobresa afecta el 40% de la població catalana. Es redueix a la meitat només després de totes les transferències socials públiques, especialment les pensions. De drets nascuts després d'anys de dura lluita democràtica i sempre qüestionats pels de sempre: els multireincidents del poder. Tancats en una fortificació belga, la UE debat aquests dies si amplia la desregularització general que ens ha dut fins aquí mateix.
Contraccions i contradiccions, hi ha altres comptabilitats paral·leles i altres incompatibilitats tafureres allà on res no canvia mai. Per exemple: 34.000 milions d’euros de beneficis nets de la banca espanyola, un nou rècord històric i antològic a raó de 93 milions diaris, de 4 milions per hora, de 65.000 euros per minut. Les elèctriques, malgrat la gran apagada, acumulen 11.000 milions en guanys purs, a desraó de 30 milions diaris, un milió i quart per hora, 21.000 euros per minut. La resta ja s’ho saben. Els ous s’han apujat un 30%, el preu de compra de l’habitatge s’ha enfilat un 6,4% i el preu del lloguer un 11% durant 2025. Aparentment distant i amb ressons italians, des de Milà arriba la intervenció judicial contra la filial de la start-up catalana Glovo, acusada d’explotació laboral decimonònica en jornades de dotze hores. D’escanyapobres: en alguns casos, segons la fiscalia, estaven pagant als seus repartidors un 82% menys que el que fixa el conveni. No em sembla menor un detall català que hi connecta directament: fa vuit mesos, en el marc del desè aniversari de la companyia catalana, Salvador Illa va felicitar l'empresa –immersa encara en processos judicials i amb multes milionàries pendents de pagar– en un acte amb la presència de patronals i sindicats majoritaris. La multireincidència, però, sempre insisteix.
L’arrencada de febrer també deixa dues manifestacions per Rodalies –i caldrà celebrar-les totes dues, tal com van les coses– que no van saber trobar un nexe comú, que no semblava gaire llunyà. Només calia no cedir ni a l’exclusió ni a l’exclusivitat: cap independentista ha de deixar de ser-ho per protestar contra el desori ferroviari; cap usuari emprenyat no hauria de deixar d’anar-hi perquè l’independentisme comparteixi i es bolqui del tot en la causa.
Un altre desacord hivernal remet a la pedra a les aigües estantisses de les esquerres realment existents llançada per Gabriel Rufián. Sense por a debatre res, concorren com a mínim tres febleses: que el debat s’obri per dalt, que va excessivament marcat a correcuita pel proper cicle electoral –quan el repte no és només electoral– i que els nusos són territorialment asimètrics. Amb la demoscòpia a la mà, sembla del tot previsible que les esquerres sobiranistes catalanes, basques i gallegues faran la feina que els pertoca a les properes eleccions generals espanyoles. El forat, la baula feble, és massa conegut: no hi haurà 71 diputats de Podem ni 31 de Sumar a l’esquerra del PSOE. I aquí també concorrem reflexions encadenades: qui cregui que un futur govern de 200 diputats de PP i Vox no ens afectarà s’enlaira al no-res; qui cregui que tot ha de ser sacrificat en l’altar unitari aterrarà enlloc. I més encara: qui cregui que –sense canvis profunds, nous cicles mobilitzadors i enxarxaments sòlids– n’hi ha prou amb una nova pròrroga sanchista fins al 2030 per salvar-nos de l'escomesa, beu oli. Per contra, dues evidències més: no hi ha pitjor derrota que la que es produeix per simple incompareixença i no hi ha pitjor reduccionisme que l’electoral de fusió freda. Com alertava Xavier Domènech el desembre passat: "En un moment d’incapacitat política per establir una estratègia efectiva contra l’onada reaccionària, probablement haurà de ser del món social i cultural d’on parteixi la iniciativa".
En estricta i comprimida conclusió, concorre una darrera evidència gairebé epifànica. Em resulta eloqüent del tot, i enlluernadora de tant com crema. Podria explicar per què som on som i despullar els tres paràgrafs anteriors. Perquè entre desnonar 400 persones, amb corneta militar i bombo i platerets, sense cap alternativa habitacional a Badalona a les portes de Nadal i desnonar 200 persones a la Zona Franca, aquesta setmana, sense oferir-los cap sostre, no hi ha cap diferència, només una sola distinció i una multireincidència sistèmica. Cap diferència; una distinció –una la fa el PP; l’altra, el PSC–, i una multireincidència: la mateixa aporofòbia. La distinció rau en com es gestiona enviar la gent més pobra a una intempèrie major. Albiol fa molt de soroll classista i racista, i Pere Navarro, president del Consorci de la Zona Franca i el sou més alt de l’esfera pública catalana, desnona els més vulnerables parlant de desratització. I, tanmateix, l’efecte humà i l’impuls polític resulta idèntic. Si l’efecte i la causa són el mateix, embolcallats en colors aparentment antagònics, aleshores on som exactament? Quin marc es fomenta? Què cal esperar? Què fa tanta por? En el fons, esperit d’època, blindem fronteres, aixequem murs i electrifiquem filferrades per dir-los als que venen que mai no podran viure com nosaltres. Els neguem el que volem per a nosaltres. Posin-li nom.
