La gent de Ciutadans pel Canvi està fent una valuosa feina de reflexió i de pedagogia sobre les bondats de la via federal. Han agrupat un distingit nombre de simpatitzants en diferents llocs de la Península. Personalment em sento, per principis, federalista. Unir-se des del pacte, cooperar des de la sobirania cedida de cadascuna de les parts, sembla racionalment correcte i necessari en un món complicat com el d'ara. Sempre he pensat que és la fórmula que podria haver contribuït més a millorar el benestar dels espanyols i a resoldre els anhels nacionals dels catalans. Però cada dia que passa veig més entrebancat el camí. Espanya no vol ser plurinacional i els catalans no tenim força per imposar-l'hi. El federalisme sempre neix del pacte entre iguals. El federalisme a Espanya només pot arribar si Catalunya, a més de fer pedagogia, és capaç de construir una força política interna capaç d'expressar la voluntat de la nació i forçar un pacte entre iguals.

El problema del federalisme és que no es pot pactar amb ningú i, per tant, toca jugar al solitari. Aquesta és la diferència entre federalisme i independentisme. I al final, vés a saber, el resultat serà similar. El federalisme és pretendre jugar una partida de cartes sense que cap dels altres jugadors siguin a la taula. Només jugaràs si tens força política per obligar els altres a seure a taula.

Fa més de 150 anys que Catalunya ho intenta. I la pregunta és òbvia: per quina raó el federalisme -sent una opció tant racionalment defensable- ha tingut tan poca fortuna a Espanya? Per què va fracassar al segle XIX i també al XX ? Per què va fallar per igual la versió asimètrica de Valentí Almirall i la simètrica de Pi i Margall? Per quina raó l'Espanya del 14 d'abril del 1931 va acceptar ser republicana i integral, però no federal? Per quina raó la dreta i l'esquerra espanyoles tenen un frame mental tan poc federal? Per què l'Espanya democràtica va preferir el cafè per a tothom a un Estat federal definitiu? Quina significació té que -com diu Fernando Vallespín- la paraula federalisme sigui, a Espanya, un tabú? Com es pot valorar la sentència atroçment antifederal del Constitucional? De fet, dóna oxigen a les posicions jacobines o rupturistes i en pren al federalisme; de fet, ha tret del cap de molta gent la possibilitat real d'una Espanya vertebrada des de la il·lusió federal.

Les raons de fons d'aquest rebuig obsessiu i constant són senzilles. La via federal només l'hem plantejat les comunitats discriminades en l'estructura de l'Estat; comunitats que no han sentit els seus interessos ben defensats per l'aparell de l'Estat; col·lectius que, malgrat tot, creuen que una entesa entre Catalunya i Espanya és objectivament positiva. L'han rebutjat i combatut amb radicalitat els que han administrat l'Estat com a propietaris exclusius i còmodes beneficiaris de les seves polítiques i inversions. Rebutgen el federalisme aquells que amb l'Estat actual hi guanyen, per molt que sàpiguen que és poc eficient i menys equitatiu. Cal fer un esforç per situar les coses en termes polítics més que no pas ideològics. La via federal només ha reeixit en els països on s'ha pogut fer un pacte polític entre iguals i normalment de baix cap amunt. A Espanya el federalisme no funciona perquè qui administra l'Estat no vol un pacte entre iguals. L'Estat actual és encara el resultat d'una imposició i no del pacte. I els que més hi guanyen, no tenen intenció de canviar-lo.

El problema dels catalans és que ens hem acostumat a fer política sobre els principis ideològics, però no sobre la propietat de l'Estat. Els catalans volem ser autonomistes, federalistes o independentistes, però no sabem discutir la propietat de l'Estat. No tenim teoria sobre l'Estat que necessitem. Sabem que el d'ara és llunyà i poc eficaç; sabem que fa moltes coses mal fetes, que és poc diligent pel que fa als interessos econòmics, polítics, culturals i lingüístics catalans. El caràcter radial del tren d'alta velocitat i la negació del Corredor Mediterrani en són la millor metàfora. Cal sortir de la ideologia en benefici de la política. Política vol dir poder. La política catalana es dessagna en l'afirmació dels grans principis ideològics i abstractes però falla en la pugna política pràctica i en l'organització d'un poder polític i social competitiu.

Només hi ha una manera d'enfocar les coses. Hem de socialitzar el que significa construir un Estat. En tres nivells: en relació amb les pròpies competències, en relació amb Europa i en relació amb les competències que avui administra l'Estat espanyol. És ca bdal saber quin Estat ens convé i quina majoria social ens permetrà aconseguir-lo. No es tracta d'abandonar el federalisme, però sí el seu caràcter imperatiu. L'actitud federalitzadora és imprescindible, però l'Espanya federal només serà factible si Catalunya construeix aliances estratègiques entre totes les opcions del catalanisme. No voldria tenir raó, però em temo que la política espanyola mai arribarà al federalisme per la via racional: els seus interessos la impulsen a negar-lo.