09/03/2022

El feminisme continua viu

3 min
Cartells a la manifestació feminista del 8-M del 2022 al Passeig de Gràcia de Barcelona.

Malgrat el fred i la pluja, el feminisme ha tornat a sortir al carrer en forma de manifestació. Després de dos anys pandèmics i de ser les feministes, segons els sectors reaccionaris, les culpables de la propagació de contagis i de l’origen del mal, el feminisme reprèn la marxa col·lectiva en un moment especialment difícil a tots els nivells. En el desànim general provocat per tantes causes injustes i per aquesta guerra testosterònica, el moviment polític actual més important i més rellevant ha demostrat que és viu, que protesta i que exigeix canvis profunds. En un dia gris a Barcelona i en una època fosca mundial, aquesta és una escletxa considerable d’esperança. Ho és també perquè malgrat les desavinences dins un moviment tan transversal, encara som capaces de sortir i de reivindicar-nos juntes. No totes; la majoria. Aquestes divergències és lògic i és saludable que hi siguin, l’únic que tenim totes les dones en comú és que som dones, però les discrepàncies no poden fer encallar l’avançament cap a una igualtat que sempre triga a arribar i que es va saltant una generació rere una altra com una herència maleïda. Hi ha qui es frega les mans amb les nostres discussions internes. No cal donar alegries als adversaris. Hem d’enfortir-nos col·lectivament i arribar als consensos necessaris perquè aquesta sigui l’última onada del feminisme abans d’assolir els seus objectius. No ens hi posem per poc. Ens hi posem per viure el final d’una discriminació injusta i endèmica que ha fet del món, sempre i fins ara, un lloc pitjor per viure-hi per a tothom. 

La pandèmia, i ara la guerra, han deixat un rastre encara més profund de les diferents violències que patim les dones. Res no ha millorat. Al contrari. Les xifres són descoratjadores i darrere cada tant per cent hi ha milions de dones a tot al món que han de suportar ser més pobres, més excloses, més agredides. Els violadors i els maltractadors conviuen amb nosaltres, els assetjadors són als llocs de treball –sovint amb càrrecs des d’on exerceixen l’abús de poder–, els depredadors de les màfies viatgen a les fronteres per traficar amb els nostres cossos. Cada minut tenim milers de raons per sortir a manifestar-nos. Cada segon hem de cridar el nostre lloc al món. Per això que el feminisme torni a sortir al carrer, encara que d’una manera excessivament festiva tenint en compte com n’hem d’estar, d’emprenyades, és una molt bona notícia entre tantes tristeses quotidianes. I que hi hagi gent molt jove al costat de gent de totes les edats és significatiu perquè vol dir que, costi el que costi, el relleu existeix. Des de totes les generacions hem tornat a dir que prou a una discriminació sistemàtica en qualsevol dels àmbits de la nostra vida, una desigualtat insostenible que empobreix la societat en general des de tots els punts de vista. També representa, i això avui encara és més important, una resposta a l’auge del feixisme i de la dreta rància que sense arguments només saben generar discursos en contra. El feminisme és el contrari del món que ells representen i que volen fer recular. El feminisme implica la pau en contra de la violència estructural que no només té forma de guerra a Ucraïna.

Res no és perfecte. El moviment feminista tampoc. Però aquests dies en què és molt fàcil que ens devori un desassossec justificat, quan no podem donar per fet el dret a manifestar-nos lliurement veient com tantes altres persones no el poden exercir, el 8 de març ens ha fet trobar-nos de nou al carrer i ha tornat a treure les misèries d’un món infectat d’un masclisme que ja hauria de ser només digne d’estudi per l’arqueologia. 

Natza Farré és periodista