Els referents històrics del sobiranisme català

En el camí fins a l’actual sobiranisme, ens agradi o no, s'hi troben figures com Daniel Cardona i Miquel Badia

El dilluns 4 de juny Joan Esculies publicava en aquest mateix diari l’article titulat “L’independentisme violent com a referent”, en el qual feia al·lusió a diverses afirmacions del meu article previ "El president Torra i els referents històrics". Voldria fer una sèrie de consideracions en resposta a un dels pocs opinadors que coneix de primera mà l’oblidada història del moviment independentista català.

En primer lloc, no crec que sigui un “debat taxonòmic” intentar esbrinar si les figures de Daniel Cardona i Miquel Badia van ser dirigents d’un moviment feixista a la catalana –Esculies està d’acord amb mi que, tot i alguna “actuació feixistoide”, no ho van ser– quan s’intenta, una vegada més, utilitzar aquesta acusació per calumniar un president de la Generalitat i, per extensió, denigrar el conjunt del catalanisme. És precisament la historiografia la que pot i ha de sortir al pas d’aquesta utilització política interessada del terme i la seva aplicació, com diu encertadament Esculies, “quan li convé només”.

En segon lloc –aquest em sembla el problema principal de tot plantejament descontextualitzador i ahistòric–, si, seguint el consell d’Esculies, tots els estats moderns haguessin de renunciar com a referents històrics de l’acte fundacional d’independència a aquelles figures “que han utilitzat la violència per aconseguir objectius polítics”, no vull ni pensar la feina que se li giraria a l’administració dels EUA per esborrar tot rastre de George Washington, l’heroi de la guerra d’independència americana (1776-1783); a la de Cuba, amb José Martí, l’estrateg de la guerra d’independència cubana (1868-1878/1895-1898) –per citar dos casos, pels colors i el disseny, presents en el símbol principal del nostre sobiranisme, la senyera estelada–; o amb Michael Collins o Eamon de Valera, fundadors de l'IRA, l’exèrcit de voluntaris que emmirallava Cardona, que va fer possible la Irlanda membre de ple dret, avui en dia, de la Unió Europea. I així podríem seguir amb una llarga llista d’exemples, dins la qual resulta més senzill trobar-hi independències assolides amb violència –la guerra n’és, sens dubte, l’estadi superior– que no pas per la via pacífica. ¿O és que, 'vae victis', només és execrable l’ús de la violència en el cas dels processos no reeixits?

Si tots els estats haguessin de renunciar a les figures “que han utilitzat la violència per aconseguir objectius polítics”, se’ls giraria molta feina

En tercer lloc, que el separatisme, certament, fos un sector minoritari dins el catalanisme no invalida la seva caracterització com a primera etapa d’un moviment polític que condueix fins al sobiranisme actual. ¿O és que l’independentisme d’avui no té alguns dels seus antecedents històrics en aquells personatges que ja aleshores havien arribat a la conclusió, com ho fa ara una part considerable de la població catalana, que resultava inviable l’encaix polític de Catalunya dins l’estat espanyol? ¿O és que Daniel Cardona, per exemple, no va ser el fundador juntament amb Joan Cornudella, amic i familiar dels germans Badia, del Front Nacional de Catalunya, la primera organització de l’antifeixisme català, del qual van sortir les organitzacions independentistes principals de finals dels anys 60 i 70 del segle passat?

Estic plenament d’acord amb Esculies quan afirma que “els historiadors tenen el deure de mostrar i explicar el passat, no de cercar subterfugis per abordar qüestions que incomoden”. Per això mateix, en comptes d’emetre judicis ètics, com a historiador potser seria més útil preguntar-se per què aquests independentistes catalans de primera hora van optar per la via de la violència o per què algunes de les primeres i, sens dubte, més clares reivindicacions de la independència de Catalunya van sorgir el 1906 i el 1907 no a casa nostra sinó a Santiago de Cuba. I així podríem explicar, per exemple, que la repressió desfermada al Principat, especialment a partir dels fets del 'Cu-cut!' del novembre del 1905, amb la promulgació de la Llei de Jurisdiccions, i la persecució policial i governativa posterior, especialment contra els sectors més radicalitzats del catalanisme, va impedir una estratègia política de pedagogia sobre els avantatges de la independència i va empènyer, en canvi, aquests primers separatistes a subsumir les seves activitats en la clandestinitat i a decantar-se per l’activisme.

Perquè, com dèiem ja en l’article anterior, malgrat lectures presentistes interessades que poden fer forat, precisament, pel greu desconeixement que patim del nostre passat, en el llarg camí, no precisament de flors i violes, que condueix a l’actual sobiranisme, ens agradi o no, s’hi troben també figures, “amb els seus encerts i errors, virtuts i misèries”, com les de Daniel Cardona i Miquel Badia. 

Més continguts de