Fernández Díaz i el guardià invisible
Aquest article parla de coses que a vostè el toquen molt de prop, però hem de començar per una imatge una mica abstracta.
A finals del segle XVIII, el filòsof utilitarista Jeremy Bentham imagina un model de vigilància que permetria controlar tota una presó amb un únic guardià. Resumint, el secret és ubicar el sentinella en una posició privilegiada com ara una torre central i, sobretot, a prohibir als presos que es girin a mirar-lo. En aquest esquema -que va inspirar la planta de diverses presons anomenades Model, com la de Barcelona-, cap pres pot estar mai segur que el vigilant no tingui els ulls posats en ell i, per tant, per si de cas, tots els reclusos s’autovigilen: porten el guardià invisible a dins.
Als anys seixanta del segle XX, el filòsof francès Michel Foucault ens convida a reconèixer que la nostra vida funciona com el model de Bentham. Des del poder se’ns indueix una sensació de visibilitat permanent que ens fa dir coses que altrament no diríem, i ens fa confessar, en diferents moments, que potser cometem petites faltes, però que sobretot ens portem bé. En serien un exemple les converses en què els homes heterosexuals ridiculitzen l’homosexualitat, que, segons Foucault, haurien començat en la societat victoriana: com que l’acusació d’homosexualitat hi podia tenir conseqüències funestes -vegi’s el cas d’Oscar Wilde-, i mai se sabia qui podia estar escoltant ni a qui li arribaria el que es deia, alimentar l’estigma dels homosexuals davant dels altres era una manera de protegir el propi estatus -i alhora, esclar, també de proscriure’ls encara una mica més.
El segle XXI no és l’època victoriana, però ara que tanquem precisament la Model, Snowden ens ha fet descobrir que, a casa i al carrer -gràcies a internet i als smartphones -, la nostra vida en llibertat es desenvolupa dins una Model més subtil, la del ciberespionatge. No veiem l’agència de seguretat nacional nord-americana, i sabem que els seus col·laboradors podrien tenir els ulls posats en nosaltres en qualsevol moment. La revelació, no fa gaire, que els Estats Units han pogut espiar fins i tot ordinadors no connectats a internet va acabar de confirmar, si calia, que sempre i a tot arreu som vulnerables.
Com és lògic, davant d’això hem reivindicat el nostre dret a la intimitat. Però hem d’anar més enllà: si Foucault tenia raó, el missatge de Snowden -que un ull omnipotent escruta i vigila el que fem a internet- podria fer que, de manera espontània, ens vigilem a nosaltres mateixos, que mesurem el que fem i, sobretot, de què parlem i com. I això, a la llarga, no és una cosa menor: és, potencialment, un mecanisme de control remot del nostre paper com a ciutadans.
Desconec si el ministre Fernández Díaz té estudiat aquest mecanisme i la descripció que en va fer Foucault. Potser no li fa falta. Una persona intel·ligent com ell deu saber molt bé que establir un control del llenguatge online, com ha proposat aquesta setmana, equival a obrir la porta espanyola d’internet al guardià invisible de què parlava al principi. Equival a començar la construcció d’una Model cibernètica on, malgrat l’absència de murs i cadenes, tots començaríem a pensar a portar-nos bé, començaríem a adoptar l’autovigilància com a costum. Un primer pas perillós que podria portar molts ciutadans a autovigilar, també, el seu activisme polític a la xarxa.
El Partit Popular, tan liberal com afirma ser, no para d’intentar entrar en diferents àmbits de la nostra vida, pública i privada. No crec que s’hagin d’endurir els delictes lligats a opinar a internet, i en tot cas no crec que la persona indicada per plantejar-ho sigui la que va proposar la llei de seguretat ciutadana més tristament retrògrada que recordem en democràcia.
