La impunitat durarà un parell d’anys

La patètica frenada que va haver de fer el govern del PP per estalviar-se els comentaris dels jutges europeus és una mostra del que acabarà passant

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

O potser dos anys i mig. Tres, a tot estirar. Però la impunitat té un límit, que coincideix exactament amb la decisió que prendran les instàncies judicials europees un cop esgotada a Espanya la anòmala situació actual. Sí, ja sé que avui una persona pot ser detinguda en nom de delictes inventats en el marc de situacions imaginàries. Algú podria arribar a pensar que, en conseqüència, la impunitat ha triomfat i no té límits. En té, però. És qüestió de temps.

La patètica frenada que va haver de fer el govern del PP per estalviar-se els comentaris previsiblement atònits dels jutges europeus és només una petita mostra del que acabarà passant. És cert que hi haurà persones que s’empassaran molts mesos -i potser més que mesos- de reclusió. Això ja no els ho traurà ningú, per desgràcia. Però també és cert que, tard o d’hora, tot plegat s’acabarà fent públic en el precís moment en què la documentació per la qual foren encausats acabi damunt la taula d’un jutge aliè al contenciós entre Catalunya i Espanya. Llavors passaran coses, sense cap mena de dubtes. Torres infinitament més altes han caigut. La impunitat sol anar acompanyada d’eufòria, i l’eufòria retroalimenta la impunitat. Aquesta roda, però, s’atura un bon dia. Llavors, els mateixos ressorts judicials, la mateixa roda que ha portat a una determinada situació, en porta a una altra. La truita es gira: és una cosa més vella que l’anar a peu. ¿Trigarà a passar un parell d’anys, tot això? Dos i mig? Tres? No ho sé pas. Paciència.

Com que el diàleg no arribarà, el més intel·ligent és assumir la judicialització del conflicte i portar-la al límit

En pocs dies, i sense sortir dels mecanismes ordinaris previstos per la llei, la política informativa del diari El País en relació a la qüestió catalana ja ha rebut una resposta ben clareta: han estat condemnats a rectificar. L’entrevista que el diari Abc va fer a Inés Arrimadas, i que va ser publicada durant la jornada de reflexió de les passades eleccions tampoc no ha passat desapercebuda a la Junta Electoral. Que consti que això és només una part infinitesimal, absolutament insignificant, de les coses que s’han esdevingut en els darrers mesos. De fet, a la vora d’altres qüestions no té cap mena d’importància. Aquí estem parlant de rectificacions periodístiques i de multes irrisòries, però en altres casos les conseqüències poden tenir una dimensió penal. Mentre el ministeri de l’Interior posava en dubte la professionalitat i honorabilitat del cos de Mossos d’Esquadra, tant en l’atemptat jihadista de l’agost passat com durant la jornada de l’1 d’octubre, hom va saber que el màxim responsable de les agressions mortals de Barcelona i Cambrils era un confident. Això ja és menys anecdòtic, diria jo. Conseqüències? Cap ni una... de moment, esclar. A finals dels anys noranta -el setembre de 1998, per ser exactes- els principals responsables del ministeri de l’Interior van constatar com coses que havien passat una dècada abans encara tenien conseqüències en les seves vides.

Tot això que expliquem no passa pas perquè sí. El juliol del 2010 els ciutadans que es van manifestar en contra de la sentència del Tribunal Constitucional van considerar que la pantalla de l’Estatut havia quedat enrere. No van reclamar un nou Estatut sinó la independència. Massivament. Entenc que llavors el govern espanyol llegís aquell clam com una simple febrada. Però resulta que la febrada era una altra cosa: al cap de més de set anys, el passat dia 21 de desembre, tot plegat va quedar més clar que l’aigua. El -des de la seva perspectiva- problema no desapareixia, ans al contrari. Si en aquell moment el govern espanyol hagués decidit jugar amb una estratègia a llarg termini, ara no ens trobaríem en aquesta situació. Amb un finançament simplement equitatiu, un tractament polític bilateral i algunes qüestions relacionades amb els símbols, és força probable que molts sectors de les classes mitjanes que van canviar de parer el 2010 s’ho repensessin. Aquesta possibilitat es va descartar d’arrel, i es va optar per coses com l’operació Catalunya i la completa judicialització del contenciós. I aquí ens teniu.

A aquestes altures, i un cop vist i comprovat que el diàleg polític no arribarà ni per casualitat, considero que l’opció més intel·ligent és assumir plenament la judicialització del conflicte i portar-la fins al límit. A curt termini, pot semblar que això no servirà de res, per la senzilla raó que ara regna la impunitat. Però com diu aquella cançó de la pel·lícula Casablanca, As time goes by. El temps passa, sí. No s’atura. Qui ha actuat injustament sent conscient del que feia ja sap el pa que s’hi dona. Temps al temps, doncs.

Més continguts de