El què i el com

El pròxim dia 28 es decideixen certes coses que ultrapassen la composició del Congrés de Diputats

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Dels resultats de l'última enquesta del CEO sobre les expectatives electorals del pròxim 28 d’abril,  corroborades per la del CIS de dimarts, se’n poden deduir conclusions d'índole molt variada. En tot cas, n’hi ha una que, malgrat el seu caràcter aparentment genèric, destaca per damunt de les altres: la nítida coincidència en el què i la també claríssima discrepància en el com. Gairebé un 80 per cent dels catalans, visquin on visquin i votin el partit que votin, estan convençuts que l’única sortida del pedregar polític on està encallat el país des de fa anys passa per la celebració d’un referèndum. Per posar un parell d’exemples significatius, el 71% dels votants del PSC hi estan a favor, i més d’un terç dels votants de Cs, un 34,4%, també. Suposo, doncs, que no cal insistir que no estem parlant d’un percentatge qualsevol, sinó d’una majoria aclaparadora. La manera d'arribar-hi, però, són figues d’un altre paner: aquí les distàncies creixen sense remei.

L’important augment en intenció de vots d’ERC i la simultània davallada de Junts per Catalunya deriven, en bona part, d’una resposta de l’antic espai convergent

L’independentisme polític d’ERC creix d’una manera molt important, amb una estimació del 24,5% dels vots, mentre que l’independentisme resistencial o testimonial no arriba ni a la meitat d’aquest percentatge (12,1%) en el cas de la Crida de Carles Puigdemont, que en aquests comicis es presenta sota la denominació de Junts per Catalunya, o de l’anomenat Front Republicà, és a dir, la CUP (2,5% dels vots estimats). No cal ser gaire perspicaç per constatar que l’important augment en intenció de vots d’ERC i la simultània davallada de Junts per Catalunya deriven, no totalment però sí en bona part, d’una resposta de l’antic espai convergent.

Fa un quart de segle que escric assaigs de pensament polític i articles als mitjans, i, en conseqüència, em fa molta mandra repetir ara el devastat lloc comú segons el qual les previsions de les enquestes són aproximacions precàries, etc. Això ja ho sabem: ha quedat certificat en mil i una ocasions. Però una cosa són les previsions concretes de vots i/o escons, que fallen molt sovint, i una altra cosa força diferent és la visualització de tendències, per incipients i lentes que siguin. En aquest cas, la distància entre els partidaris d’arribar a la independència per una via o bé per una altra és tan gran (quasi el doble) que caldria algun fet inesperat o excepcional per capgirar-la. Si tot això ja és prou complicat, cal afegir que entre aquestes dues estratègies independentistes hi ha un element que convé no menystenir, i que no és exactament una 'tercera via'. El primer punt del programa d'En Comú Podem diu amb una meridiana claredat: “El 80% de la gent de Catalunya vol decidir el seu futur a través d’una consulta. Nosaltres ens hem compromès a defensar-la perquè hi creiem, contribuint que les forces que defensen el referèndum guanyin a Espanya per primera vegada a la història”. A partir d'aquí, que cadascú faci les sumes, restes divisions i multiplicacions que consideri oportú. Al final, però, ensopegaran amb ciutadans que s'identifiquen amb uns o amb uns altres. Val a dir que aquests ciutadans no necessàriament han de ser les –calculo– 1.500 o 2.000 persones, no pas més, que tenen els dits polzes amb tendinitis a còpia de passar-se el dia enviant missatges a les xarxes socials. Entre ells han creat un món paral·lel on la realitat és una suma de "M’agrada". La veritat per consens, la veritat fins i tot per insistència: heus aquí una pútrida zona pantanosa que cal bandejar de totes passades.

El pròxim dia 28 es decideixen certes coses que, per descomptat, ultrapassen la composició del Congrés de Diputats. En el cas de l’independentisme català, es dirimirà l’herència de l’antic espai convergent. No estem parlant de quatre gats, precisament. Al llarg de ben bé 30 anys, i amb els seus corresponents sotracs i basses d’oli, aquest ha estat el punt de confluència de les classes mitjanes a Catalunya. Pensar que una cosa així es pot neutralitzar forçant la composició de determinades llistes electorals mostra una ingenuïtat preocupant. Actualment, les bases que apuntalaven l’antiga CDC tenen molt clar el què però, òbviament, discrepen en el com: només cal tornar a observar amb una certa atenció l’enquesta del CEO per adonar-se’n. L’enquesta del CEO, per cert, no són els tuits sobre l’enquesta del CEO.

Com que el cap de setmana va ploure una mica, fa uns dies magnífics de primavera. Si deixa el mòbil –res: mitja horeta– i surt a fer un tomb descobrirà tot un món que potser fa temps que no contempla. És la realitat. Abans de tornar a la irrealitat frenètica, és a dir, a la comunitat d’estrès a què pertany, observi la gent. Amb mitja horeta n’hi ha prou.

Més continguts de