Realitat vs. xarxes socials

Les prospeccions reals estaven representades per les opinions que apareixien a la pantalla del mòbil

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Com testimonia la literatura i certifiquen els historiadors, els rumors, els malentesos més o menys induïts i les confusions interessades han estat presents en qualsevol societat. Acceptem els que ens complauen o, si més no, els que resulten narrativament interessants. Qui ha estudiat millor aquestes coses a casa nostra ha estat potser el Marc Argemí, autor que els recomano. L'any 2012 vaig formar part del tribunal que va avaluar la seva magnífica tesi doctoral, dirigida per Salvador Cardús, a la Universitat Autònoma de Barcelona, i em van sobtar moltes coses. Una d'elles és que, en el cas concret dels rumors, el seu èxit té més a veure amb la possibilitat de refermar pors o idees preexistents que no pas amb si són versemblants o inversemblants. Durant la Segona Guerra Mundial, el govern britànic va crear una mena d'institució dedicada a expandir i gestionar rumors destinats a atemorir la societat alemanya i el seu exèrcit. Els més delirants –com ara que s'havien importat cocodrils marins d'Austràlia i els havien alliberat al canal de la Mànega– van ser, paradoxalment, els més exitosos.

Un rumor és un rumor ara i fa mil anys, però resulta que fa mil anys no hi havia grups de WhatsApp interactuant permanentment entorn d'un referent monotemàtic

El ressort més o menys inevitable d'autoreferencialitat que generen les xarxes socials i, de manera molt especial, els grups de WhatsApp, no modifica la naturalesa d’aquestes turbulències mentals col·lectives, però sí la seva percepció. Per descomptat, les xarxes també fan que s'expandeixin a velocitats mai vistes, quasi instantàniament. Un rumor és un rumor ara i fa mil anys, però resulta que fa mil anys no hi havia grups de WhatsApp interactuant permanentment entorn d'un referent monotemàtic. Les expectatives relacionades amb les eleccions del 28 d'abril passat, per exemple, van donar lloc a actituds veritablement estranyes. Tant a Twitter com als comentaris escrits als diaris, inclòs aquest –i suposo que també en grups de WhatsApp de moltes persones vinculades a l'ANC i/o a la Crida de Carles Puigdemont, que es presentava com Junts per Catalunya–, es va insistir en la idea que les enquestes estaven manipulades. Les prospeccions reals estaven representades per les opinions que apareixien a la pantalla del mòbil. Heus aquí un mecanisme d'autoreferencialitat en estat pur. És com si jo formo part d'una associació en defensa d'una determinada iniciativa i, després d'una assemblea o reunió, arribo a la inqüestionable veritat que la resta del món també n'és partidària. En constatar que això no és així, tanmateix, no rectificaré: simplement elaboraré una hipòtesi 'ad hoc' per evitar assumir els fets i les seves conseqüències polítiques. Penso, per exemple, en el desconcertant article que l'amic Xavier Roig va publicar fa uns dies en aquesta mateixa plana.

Les pròximes eleccions al Parlament Europeu estan condicionades per una mena de brunzit constant derivat del caràcter autoreferencial de les xarxes, on la candidatura de Carles Puigdemont es contraposa, en termes quasi emocionals, a la d’Oriol Junqueras. En comptes de celebrar que Puigdemont i altres persones en la mateixa situació puguin exercir els seus drets legítims s'ha obert una polèmica fictícia que té més a veure amb el flux incessant de la pantalleta del mòbil que amb la realitat política d'aquest país. L’independentisme pentecostal, basat en assemblees que no aspiren ben bé al consens sinó més aviat a la comunió mística, no fa cap favor al president a l’exili ni tampoc al vicepresident a la presó.

L'any 2001, Cass Sunstein va publicar un assaig de referència –'Republic.com'– en què plantejava qüestions que ultrapassaven els llocs comuns d’un gènere que en el seu moment va popularitzar Nicholas Negroponte, seguint sovint els passos de l’inefable 'futuròleg' de la tecnologia Alvin Toffler. Sunstein aterrava en els problemes polítics concrets generats en (per?) l’era de la informació, i en subratllava un d’especialment greu: l’atomització social radical que poden provocar certs usos del ciberespai en relació a un 'demos' que, per força, hauria de ser comú. Sense els referents bàsics d’aquest 'demos' compartit no hi pot haver, per raons gairebé etimològiques, democràcia. El nombre de persones que utilitzen les xarxes socials més per aïllar-se en el seu propi món que no pas per comunicar-se o informar-se és, segons Cass Sunstein, un fet de greus conseqüències polítiques a llarg termini. Crea comunitats hermètiques i autoreferencials, impermeables o alienes als problemes de la resta de la societat. A casa nostra, aquesta inèrcia està condicionant l’exercici normal de la política fins a límits que ja comencen a ser preocupants.

Més continguts de