Publicitat
Publicitat

El sectarisme dels purs

El sentit que té participar en els comicis és mostrar un cert volum de vots i escons per visualitzar la magnitud del problema

En la brega política és normal, i per descomptat legítim, que els que pensen com A critiquin els que són partidaris de B, i que els que no opinen ni com A ni B defensin C, etc. Malament rai si això no fos així: voldria dir que la democràcia és un artefacte innecessari. És cert que hi ha actituds polítiques més vehements i agressives que unes altres, com també resulta innegable que certes persones potser s’haurien de replantejar si el seu posat és el més adequat per transitar pel món. Sigui com sigui, el debat, i fins i tot la confrontació, forma part de les imperfectes regles del joc a què hem decidit jugar: el de la democràcia representativa. Més enllà d’això hi ha altres jocs, òbviament, però tenen un altre nom. Quan la confrontació de parers, per molt pujada de to que sigui, se substitueix per l’exclusió directa de l’adversari polític, ens trobem davant d’una cosa molt lletja anomenada sectarisme. Es tracta de l’ecosistema preferit pels purs. A diferència de la resta de mortals, els purs són els dipositaris i marmessors de la veritat, sigui la del marxisme leninisme, la del protestantisme metodista o la del sobiranisme.

La situació política actual és un camp adobat per als purs. Ells saben que només hi ha un camí, i la resta són heretgies que cal excloure. No es tracta de sumar -ni parlar-ne!- sinó de fer fora els elements contaminants que profanen l’Únic Camí. M’agradaria subratllar que entre el fet de defensar una idea i el fet de considerar que els que en defensen una altra són traïdors, heretges, etc. hi ha una diferència moral substancial -i dic “moral”, no “política”- que és justament la que defineix el sectarisme. Explico tot això perquè, darrerament, els custodis de l’Únic Camí s’han envalentit molt a còpia de regurgitar tòpics a Twitter. No pot ser que les legioni di imbecilli de les xarxes socials, a les quals es referia Umberto Eco poc abans de morir, hagin condicionat, entre altres coses, la decisió més important presa per un president de la Generalitat des dels anys trenta.

En un moment com el present, excloure persones o idees en nom de no sé sap ben bé quina puresa mena de patac al fracàs

No fa gaire l’inframon de les gracietes virals i dels mems va decidir, per exemple, que l’exconseller Santi Vila era “un traïdor”. Fins i tot va decretar, el cap de setmana passat, que la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, havia perdut punts en el rànquing de puresa nacional. Doncs que bé. Alguns han arribat a ressuscitar Duran i Lleida per poder fer comparacions malicioses, un vell truc que sempre funciona entre la pobra gent de cor senzill. Això de Duran i Lleida no falla mai: és com aquell llop dels putxinel·lis que excita tant la canalla. “Que ve el llop!” Fot-li, doncs; i mentre li fots, potser t’oblidaràs que t’estan aixecant la camisa amb sopars de duro... A Catalunya la sobreactuació gestual ha tingut sempre efectes desastrosos.

Ara, però, preferiria no fer retrets i provar d’entendre simplement què està passant. Assumeixo que, en una situació límit com la que ens trobem, existeix la perillosíssima possibilitat de confondre el consens polític amb la unanimitat marcial. Entenc també que la societat civil pugui oscil·lar confusament entre la necessària mobilització social i un gens recomanable gregarisme. Pel mateix preu, puc fer-me càrrec, fins i tot, de determinades sortides de to que en un altre context qualificaria de repulsives. Un cop dit això, voldria reiterar que el sectarisme no porta enlloc. En un moment com el present, excloure persones o idees en nom de no sé sap ben bé quina puresa mena de patac al fracàs. Tot plegat no té res a veure amb el pseudoproblema de les llistes úniques o separades, amplificada artificialment per un cert periodisme rutinari (el tema permet parlotejar sense dir res).

Les properes eleccions colonials -les autonòmiques només les pot convocar el president de la Generalitat- parteixen d’un greu equívoc. Tant si l’independentisme obté els 135 diputats de la cambra com si no treu cap escó, no existeix la més mínima possibilitat de culminar el projecte d’emancipació nacional. La Unió Europea és obertament hostil a la secessió, Espanya prefereix debatre-la a cops de porra, i els poders fàctics -no només les empreses que han canviat de seu social- no en volen saber res. En aquestes circumstàncies, l’únic sentit que tindria participar en els comicis seria mostrar un cert volum de vots i escons per visualitzar la magnitud del problema. Qui esperi alguna cosa més, afegirà frustració a la frustració. Mentrestant, els purs ens indicaran la direcció de l’Únic Camí, i així podran anar restant fins a quedar-se sols. L’últim, que apagui el llum.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT