Ferrovial i el 4%
«La riquesa no es crea ni es destrueix, només canvia de butxaca»
Juan March
L’enyorat Josep Fontana ho situava en els termes més concrets, despullats i correctes. Els pactes fundacionals de l’amnèsia constitutiva del 1978 –silenci, impunitat i oblit– no afectaven només el pou sense fons dels crims de la dictadura franquista. També impactaven directament en les enormes fortunes i les corrupcions sistèmiques que s’havien acumulat durant 40 anys de fosca i que, per art transicional, quedaren intactes, inqüestionades i immaculades. Los muertos de Atocha al hoyo y los vivos al Pryca, resava una pintada als murs del desencís. A propòsit de Ferrovial i la fuga fiscal ratificada en assemblea, al web de l’empresa, ahir espanyola i aviat holandesa, encara es pot llegir que va néixer, coses que mai no canvien, en un àtic de Madrid el 1952. L’acta fundacional, contracte d’estat i endogàmia d’antic, va sorgir d’una concessió de Renfe –on treballava l’avi, Fernando del Pino– per a "trauejar les travesses de fusta que assenten els raïls de les vies". El contracte va durar 16 anys. Abans, el fundador, Rafael del Pino pare, havia treballat i dirigit Vías y Construcciones entre 1947 i 1952, en aquells temps on tantes empreses pretesament reputades van fer servir els treballs forçats dels represaliats per acumular guanys a cabassos i a costa dels sofriments aliens i de l’explotació econòmica de la repressió.
Els Del Pino no són pas els Agnelli de la Fiat, si parlem de burgesies. Pretendre vendre que l’actual president és un home fet a si mateix amb la suor del propi front, quan per herència és la tercera fortuna terratinent de la finca que és l’estat espanyol, és agosaradament insultant. La història de l’Íbex-35 s’ha explicat sovint, en la impossibilitat d’altres opcions, des dels marges. Vinader ja deia que la premsa econòmica ibèrica dels primers compassos democràtics i fins ben entrats els noranta no era res més que una agència de publicitat –"Per fer periodisme econòmic calia tenir pocs escrúpols i la voluntat d’omplir-se les butxaques utilitzant la ploma com un encenser"– i remetia sempre al cas Balatech, a sou en negre del Javier de la Rosa a qui sempre lloava. Un dels llibres més acurats en la matèria remet a la ingent tasca desenvolupada pel sociòleg Rubén Juste (IBEX35. Una historia herética del poder en España, Capitán Swing, 2017). Allà, crony capitalism o la traducció nostrada capitalisme dels amiguets, es recorda que Ferrovial integrava també un nucli ideològic irradiador a través de la seva fundació, farcida dels noms de totes les nissagues. Juste recorda que, per equivalència regular, els antics tecnòcrates de l’Opus en dictadura mutaren en els nous tecnòcrates socialistes del grup Solchaga, que en replicaran la tasca ininterrompudament: "Ser la frontissa del poder econòmic amb l'Estat, afavorint la posició privilegiada dels seus integrants". A l’altra banda, la del poder econòmic vencedor, mai no va canviar cap cognom.
Des d’aquesta perspectiva, la marxa de Ferrovial cap als Països Baixos, malgrat el paradís fiscal madrileny, remet a molts flancs i massa esquerdes en un context de concentració econòmica global. Lluny de les borses internacionals, caldrà rememorar que el cràter català del cas Palau que es va obrir el 2009 amb la confessió de Fèlix Millet tenia per funesta protagonista l’empresa dels Del Pino. Ferrovial no va ser condemnada únicament i exclusivament per prescripció delictiva. És a dir, tots els fets estaven provats i acreditats però la caducitat delictiva impedia imposar cap pena. Ni Pedro Buenaventura, exdirectiu, ni Juan Elizaga, responsable de relacions institucionals de Ferrovial, van ser condemnats als 5 anys que se’ls demanava a cadascú. Els 20 milions de multa –deu a cadascun– que se’ls exigia no van ser mai abonats. Impunitat per prescripció. Un clàssic tràgic, malgrat la tasca impagable del fiscal Sánchez Ulled per acreditar la "canonada" corrupta de Ferrovial –11 milions d’euros en donacions– a canvi de contractes d’obra pública. I no, no fou el 3%, sinó el 4%. Ho va dir Montull al judici: "En volien més" i van haver d'apujar la tarifa. L’economia domèstica del frau és coneguda: d’aquell 4%, la tapadora destinava un 2,5% a CDC i una comissió de l'1,5% per a M&M (80% per a Millet i 20% per a Montull). Que una de les obres comissionades fos la mateixa Ciutat de la Justícia on foren jutjats no deixa de ser una metàfora inexpugnable.
N’hi ha molt més, esclar. L’any passat mateix Ferrovial fou multada amb 38,5 milions d’euros "per alterar durant més de 25 anys" la resolució de contractes públics en règim oligopolístic. Durant 25 anys, ni més ni menys, segons la CNMV. La multa era mancomunada contra un consorci integrat per les altres grans constructores espanyoles –ACS, FCC, Acciona, OHL i Sacyr– i que era conegut amb el sobrenom de G7. L’Audiència Nacional, poder d’estat i de mercat, va suspendre cautelarment la multa el desembre passat. Mentrestant, durant l’etapa del govern més progressista s’han adjudicat a Ferrovial més de 1.000 milions en contractes d’estat. 9.000 milions des del 1991 només des del ministeri de Foment. L’empresa té fronts oberts europeus heretats de l’aznaritat, per ajudes estatals considerades il·legals i anticompetitives que van ser anul·lades per la UE. I de l’ahir a l’avui: aquests dies sura l’operació policial contra l’empresa a Polònia. 14 detencions, entre ells tres directius de les filials de Ferrovial, en un trama de contractes manipulats en el que l’agència polonesa anticorrupció ha rebatejat com "l'escàndol de les escombraries". Valgui la redundància.
Ferrovial ha obtingut en la darrera dècada 4.182 milions d’euros en beneficis nets. 1,14 milions al dia des de 2012. En la dècada anterior (2000-2011) n’havia aconseguit 6.798 –1,69 milions al dia–. No sabria com acabar. Però se m’ocorren dues coses menors dins del pot petit –la bona confitura contra el desori de cada dia– i com a contrapunt on agafar-se com a ferro roent. De memòria, l’acusació popular del cas Palau, finançada per sufragi popular i exercida per la FAVB, CCOO, l’Observatori DESC i Coop57. I de present, les jornades que aquest dissabte torna a organitzar la Plataforma per una Fiscalitat Justa. Difícilment hi haurà democràcia si no hi ha democràcia fiscal. Una obvietat que també està en demolició, malgrat que el mateix president del Fòrum de Davos, Klaus Schwab, alertés el gener del 2021: "Després del covid no podem continuar amb un sistema econòmic impulsat per valors egoistes, maximització de guanys a curt termini, elusió d’impostos i regulació o externalització ambiental". El quinto pino de Ferrovial el desmenteix categòricament.
