El fill massa pròdig

En Joni es duia molt malament amb son pare, però en canvi estimava amb deliri sa mare. El matrimoni era molt conegut a la noble vila de Llucmajor, principalment perquè el pare (que es deia Pedro, però tothom el coneixia com En Cascarrulles) era peó caminer i, a més, parroquià habitual de les tavernes del poble, acreditat per la seva capacitat d'ingerir copes de cassalla en un horari que anava des de les set del matí fins a les vuit del capvespre. La mare, en canvi (que es deia Paula, però tothom la coneixia com Sa Faraona), era famosa a la comunitat perquè, a més de les seves obligacions com a mestressa de casa, exercia ocasionalment la prostitució. En Cascarrulles era plenament conscient de l'activitat paral·lela de la seva muller, però ho consentia perquè d'aquesta manera entraven a casa uns ingressos extra, que ell sempre podia invertir en cassalles. Per això en Joni detestava son pare: el veia com un barrut capaç de macarronejar la seva pròpia esposa, que per a en Joni era, senzillament, una víctima. I ell, als seus disset anys, era solidari amb les víctimes i inflexible amb els botxins. Les discussions, els crits i una varietat certament insòlita d'objectes de la llar trencats de mala manera (des de cendrers fins a tassons, passant per vidres de finestres i pals de fregona o de granera) eren el pa de cada dia en la convivència d'aquella trista família.

En Joni també tenia una moto: una Rieju RR 74cc, que tronava com un dimoni i corria com el vent. En Joni s'havia ocupat amb molt d'esment de multiplicar la potència de la seva màquina: li havia llimat el puret, li havia baratat el carburador, li havia reduït la catalina, li havia assajat una multiplicitat de tubarros, cadascun més estrident que l'anterior. A les competicions improvisades i clandestines que celebraven els millor motoristes locals a les rondes de Llucmajor, en Joni gairebé sempre s'imposava sense problemes als seus rivals i despertava les enveges dels col·legues i l'admiració de les al·lotes. Després de fumar-se un parell de porros i d'empassar-se una amfeta, una dexi o un èxtasi, convenientment regats en cervesa o conyac, fent petar la seva fabulosa moto per camins veïnals o carreteres secundàries, en Joni se sentia formidablement lliure, i fins i tot arribava a imaginar que aviat deixaria l'institut, i es posaria a treballar de mecànic de motos, i guanyaria diners, i retiraria la seva mare de la mala vida i deixaria el cabró de son pare amb un pam de nassos.

En Joni, en certes ocasions, acompanyava la seva mare en la Rieju, quan ella havia de desplaçar-se pel motiu que fos: de vegades eren visites a l'ambulatori; de vegades eren clients. En Joni mai no preguntava res: feia seure la seva adorada mare al seient del darrere, clavava la marxa i donava gas. De totes les dones que havien colcat algun pic en aquella moto, la que més estimava i la que més agradava a en Joni dur de paquet era la seva pròpia mare.

Però vet aquí que un dia d'hivern (havia plogut i l'asfalt dels carrers tenien aquella espècie de llim que els fa llenegadissos com si duguessin una pel·lícula de sabó), en tombar una mica massa la moto per fer un cap de cantó, la Rieju va patinar i va anar per terra, igual que en Joni i Sa Faraona. El resultat va ser fatal: la mare d'en Joni va picar amb el cap contra el caire d'una vorera (mira que a Llucmajor les voreres són massa baixes, i, sovint, inexistents) i va quedar morta a l'acte. En Joni en va resultar miraculosament il·lès. S'hauria estimat més morir-se ell, cent vegades.

A partir d'aquí, tot va anar a pitjor. En Cascarrulles no perdia ni una ocasió de recriminar a en Joni la mort de na Paula, i de dir-li que era un cap de fava i un penjat que havia causat la mort de la seva pròpia mare. En Joni, silent però rabiós, es va ensorrar en una espiral al·lucinatòria de porros, amfetes, dexis, conyacs i cerveses. Bregues amb els col·legues, menyspreu a les al·lotes, bronca i mala vida. Un dia, l'amo del bar Pepe, on solien reunir-se, el va expulsar del local a força d'empentes. No volia drogats ni pocavergonyes dins el seu bar, es va esgargamellar, mentre especificava taxativament a en Joni que li prohibia tornar-hi a entrar mai més.

I a tot això va arribar Nadal, i en Joni va decidir sortir del seu quarto, on feia dies que vivia reclòs en companyia de botelles i pastilles, per fer un regal a son pare. De manera que va agafar la Rieju, va anar al cementiri de Llucmajor i va obrir amb les seves pròpies mans el nínxol on havien enterrat Sa Faraona. El cadàver ja estava en un estat de descomposició força avançat, de manera que l'operació va resultar fàcil: en Joni va agafar el cap de sa mare amb les dues mans, va fer pressió, va estirar i el va separar del cos. Després, amb llàgrimes als ulls, va ficar el cap dins una bossa d'esport i se'n va anar, sense preocupar-se ni de tornar a tapar el nínxol. Sabia què havia de fer.

Va conduir fins a casa seva, va aparcar la moto, va pujar les escales i va entrar dins el pis amb posat solemne. En Cascarrulles se'l va mirar amb indiferència, com si hagués entrat el moix. Però això no va impedir que en Joni obrís la bossa i, davant dels ulls horroritzats de son pare, en tragués el cap mig desfet de Sa Faraona i el col·locàs just al mig de la taula del menjador, com una penyora.

Aquella era la Nit de Nadal, i en aquella hora, al convent de Sant Bonaventura començaven les matines.