Finançament i enquistament
Cada negociació del finançament de Catalunya parteix de la mateixa mancança: es discuteix un problema estructural amb premisses que són circumstancials, de cada moment polític. El problema estructural és, sempre ha estat, el dèficit fiscal que arrosseguen i acumulen les comunitats que més aporten a les arques de la Hisenda espanyola, verbigràcia Catalunya o Balears (Madrid, com sempre, va a part, i com sempre, fa trampa amb els seus números: la realitat és que aporta, però també rep molt més que els altres). Les premisses del moment actual són, abans que res, la necessitat que tenen Pedro Sánchez, el PSOE i el govern d'Espanya de reafirmar la majoria de la investidura, amb l'objectiu de superar aquest nou any que comença i arribar, si no al juliol de 2027, sí tan endavant com sigui possible. Després hi ha també les necessitats dels altres: la de Salvador Illa d'aprovar pressupostos de la Generalitat; després de dos anys de prorrogar-los, la d'ERC de mostrar-se com un soci exigent capaç d'aconseguir un bon finançament per a Catalunya, encara que sigui aplicant el principi d'ordinalitat sense esmentar-lo al text de l'acord; la de Junts de fer el paper de negociadors patriòtics i inflexibles que no es conformen amb res (tret que convingui a Junts, clar).
El problema estructural no és tan sols de números: el dèficit fiscal és l'expressió financera d'un desencaix que és polític, social, cultural i lingüístic. El dèficit fiscal és el reflex en cru, en diners, de l'objectiu màxim del nacionalisme espanyol, a saber: fer d'Espanya un estat nació jacobí i homogeni, a la manera del model de França. Ja se sap: un sol país, una sola bandera, un sol rei, una sola llengua. La discussió, la brega pel finançament, per reduir o eliminar el dèficit fiscal, és una altra prova del fracàs del nacionalisme espanyol en l'assoliment d'aquest objectiu. No se'n surten, i per això Espanya es veu condemnada, una i altra vegada, a haver d'enfrontar-se a allò que els seus nacionalistes més detesten: el fet de ser un estat format per diverses nacions, amb llengües, cultures i tradicions polítiques diferents. Tot això és el que es mou, batega i fa remor al darrere de la discussió sobre el finançament, més enllà de xifres i clàusules (que, per descomptat, són fonamentals). L'economia no és una ciència freda: està connectada, i influeix i és influïda, per la resta d'accions i emocions humanes que intervenen en la política.
Pedro Sánchez i el PSOE saben que, només de parlar de finançament per a Catalunya, el PP respondrà aixecant la bandera del greuge que això suposa per a “la resta dels espanyols”. És una bandera falsa i absurda, però és eficaç perquè s'alimenta de prejudicis xenòfobs llargament enquistats, i de complexos d'inferioritat i de superioritat, que s'alimenten mútuament. De moment, sabem que Sánchez ha fet un pas més (com explica Aleix Moldes) en el reconeixement dels socis catalans i de les seves reivindicacions. Però on dugui o deixi de dur aquest pas, dependrà de com de resoltes quedin les urgències del moment.
