La fletxa duia verí

No sabem si Jordi Amat volia fer un assaig cultural i sense voler li ha sortit un llibre polític, o si volia fer un llibre polític i va decidir camuflar-lo d’assaig cultural. Sigui una cosa o l’altra, Les batalles de Barcelona (Edicions 62) mereix la conversa que està generant. Més enllà de construir un recorregut històric deliciós sobre com la cultura ha imaginat i narrat la ciutat els darrers cinquanta anys, Amat té la lucidesa de travessar el llibre amb la pregunta més incòmoda possible: ¿podem dir que Barcelona és, avui, una ciutat democràtica? ¿És democràtica una ciutat en què els seus habitants no es poden permetre viure-hi? L’autor no ho pregunta des d’una posició antisistema, ni des de la perifèria social: fill de bona família –ell mateix ho explica al llibre–, Amat és membre de la junta del Cercle d’Economia i dirigeix el suplement cultural més influent d’Espanya, Babelia.

La tesi del llibre és que a partir dels anys finals de la dictadura Barcelona viu un crescendo democràtic que culmina amb la celebració dels Jocs Olímpics. Hi hauria un fil roig que uneix els moviments veïnals del tardofranquisme, la gestió dels primers ajuntaments democràtics, i la transformació urbanística impulsada per Pasqual Maragall amb l’excusa dels Jocs. De finals dels 70 al 92, la ciutat no para de millorar. Simplificant: les coses es fan pensant principalment en la gent. Ànima i política socialdemòcrata. Barcelona es fa més habitable, més justa, més culta i més cohesionada. El crescendo arriba a l’orgasme amb el vol de la fletxa de Rebollo encenent el peveter: no només hem construït una ciutat democràtica, sinó que ara tot el món ho veu.

Amat és indulgent amb Pasqual Maragall. Tant en el llibre com en les entrevistes concedides, refusa interpretar els Jocs també com la llavor necessària de la degradació posterior, marcada per la turistificació salvatge i la progressiva apropiació de la ciutat per part dels interessos privats i del capital global. De la lectura es desprèn que són els que venen després de Maragall els qui gestionen malament l’herència i ho espatllen tot. Aquí Amat oblida que el pacte olímpic entre administracions i sector privat té cara B: posa les bases de la barra lliure turística i lliura les claus de la promoció internacional de la ciutat als hotelers a través del consorci Turisme de Barcelona. La fletxa de Rebollo no només anava carregada de legítim orgull per la feina ben feta, també duia la seva dosi de verí.

Els entrevistadors han preguntat molt a l’autor sobre la relació potencialment paradoxal entre la ciutat global que, alhora, és capital d’una nació minoritzada. Tot i que no és ni molt menys el tema central del llibre, sí que hi veiem clarament com els creadors i intel·lectuals barcelonins del període democràtic sovint han viscut i presentat aquesta relació com a problemàtica. Com si Barcelona no acabés d’encaixar en el relat del projecte nacional català, i viceversa. Un aparent desencaix que, sens dubte, ha estat utilitzat políticament per impugnar el projecte polític de l’adversari. Les caricatures creuades entre ciutat i nació estan fetes fa temps.

Crida l’atenció que els nostres intel·lectuals de dreta i d’esquerra no hagin sabut veure i explicar que, tant històricament com avui, l’autèntica relació problemàtica de Barcelona no és amb el projecte nacional català, sinó amb l’espanyol. És en nom del projecte espanyol, no del català, que la ciutat ha estat bombardejada diverses vegades (1714, 1842 i 1938 les principals). És el govern espanyol, no l’inexistent poder català del moment, qui manté la ciutat tancada dins de les muralles fins a 1854 perquè no pugui créixer. Són els governs espanyols els que trien un ample de via ferroviari que impedeix la connexió amb Europa, i els que mantenen Barcelona aïllada de València en alta velocitat, encara avui. És l’estat espanyol qui decideix que Barcelona ha de ser una ciutat secundària, en benefici d’un Madrid inflat artificialment a cop de BOE.

En definitiva, és en el projecte nacional espanyol que Barcelona no encaixa i és tractada com una anomalia. I és pel paper secundari que se li ha reservat que la ciutat competeix amb una mà lligada a l’esquena des de fa tres segles. Barcelona és el producte més reeixit del catalanisme. Que continuem problematitzant i vessant rius de tinta sobre el problema entre Barcelona i Catalunya no és sinó una mostra més de la mena de país neuròtic que som. Llegeixin Les batalles de Barcelona: dispara les neurones.