Tornar a posseir Barcelona
“Només vull veure bitllets de cent”, cantusseja Jordi Amat en alguna estrofa del seu assaig Les batalles de Barcelona. Perquè el llibre és un collage d’autors, música, llibres, cròniques, congressos, projectes, pel·lícules i conflictes familiars que el fan molt pròxim: és entre una bibliografia i una llista de reproducció de tot el que cal llegir, veure i escoltar sobre Barcelona per poder entendre els èxits i fracassos de la ciutat. La tesi del llibre és coneguda i compartida per molts: “La paradoxa de l’èxit global de Barcelona és que desposseeix la ciutat”. Però Amat ho argumenta amb dades i ressenyes que fan possible contrastar les intencions inicials dels projectes emblemàtics amb el seu impacte real al llarg dels anys.
El llibre és farcit de casos simbòlics, com el de l’Hotel Arts: una torre alta fruit d’un pla d’iniciativa pública, en un sector amb abundant sòl públic que es va privatitzar, i que ha canviat de mans amb successives revaloritzacions (des de la suspensió de pagaments dels impulsors fins a una subhasta adjudicada per 285 milions i una darrera recompra per 417 milions). Una oportunitat d’inversió generada per un pla de ciutat que no ha servit, per exemple, per sufragar una part de l’habitatge públic que hauria convingut a Poblenou. El llibre va d’això: de la incapacitat de la ciutat per capturar part dels beneficis que ella mateixa ha generat.
De la lectura d’Amat n’extrec dues conclusions. La primera, que de tant en tant va bé recordar que som on som gràcies a les aportacions de Josep Lluís Sert, Maria Aurèlia Capmany, les fotografies de Pilar Aymerich, Jaume Sobrequés, el Pla de Museus de Lluís Domènech, els escrits de Manuel de Solà-Morales, i tants altres. Fer ciutat és molt ingrat, però potser deixaríem menys marge a l’extrema dreta si poséssim en valor la multitud d’iniciatives i de persones que avui, des de la funció pública o la privada, pensen en clau de ciutat i obren camins per a molts altres. La feina des de les administracions ha de poder tornar a ser creativa, disruptiva i efectiva per defensar la funció social de la ciutat. Cal prestigiar els qui assumeixen el risc de qüestionar, des de la seva expertesa, l’ordre imperant.
Una de les pioneres a tots els nivells va ser Itziar González. Se la menciona sovint per la lluita tenaç contra la corrupció al districte de Ciutat Vella, però fa vint anys González ja era diferent també entre el col·lectiu d’arquitectes. Ara molts han arribat a compartir les seves tesis sobre la construcció col·lectiva de la ciutat, més enllà del projecte d’autor, per posar en valor el propòsit social de les transformacions. Ha creat escola.
També em sembla admirable que l’advocat Pablo Feu posi sobre la taula que les compres per a usos lucratius –turisme, lloguers de temporada...– són també una competència urbanística perquè no fan la funció de llar o habitatge que correspon als teixits urbans. O quan l’Associació de Veïns detecta que, des dels anys setanta, la Dreta de l’Eixample s’ha buidat: de 72.000 habitants a només 44.000, i 116 finques que han estat comprades per ser rehabilitades pel mercat de luxe i internacional. És precisament analitzant aquestes dades que s’entén la compra de la Casa Orsola per part de la promotora pública municipal i el Tercer Sector Social: la gentrificació no és inevitable i hi ha altres maneres d’entendre l’habitatge.
Barcelona té la sort de ser una de les ciutats més estudiades, dibuixades, pensades i analitzades del món, però les dades del buidatge de l’Eixample o dels lloguers de temporada són les que expliquen per què els escriptors, els periodistes, els cantants i els guionistes parlen tots del mateix malestar: no poder permetre’s viure a la ciutat. Escriuen i parlen del que viuen, són el signe del temps. El relat de la ciutat global d’èxit ni tan sols el compren els mitjans internacionals, que, com bé documenta Amat, es fan ressò habitualment de les tensions dels preus a Barcelona.
La segona conclusió del llibre és que la revisió dels projectes d’iniciativa pública al cap dels anys és fonamental per avaluar-ne els impactes. No es tracta de buscar culpables, sinó d’entendre què ha après la ciutat de l’evolució de determinats projectes. L'assaig s’atreveix a fer una cosa que l’urbanisme encara no fa habitualment: qüestiona l'ortodòxia sobre el retorn social dels projectes urbans. Barcelona està passant de la discussió formal sobre l’espai públic a una discussió sobre el model econòmic que atreu i sobre com redistribuir-lo de manera efectiva. Aquestes qüestions també són matèria urbana i, per això, cada vegada hi ha una exigència més elevada sobre els projectes de ciutat: els processos de participació mobilitzen experts, entitats, col·lectius organitzats i el veïnat implicat, i ja no es parla només de carrils, voreres, arbrat i guals. Potser és l’hora que s’obri el meló de les contribucions especials a les transformacions de carrers pagades amb diners públics i del finançament de l’habitatge públic a través de la taxa turística.
Les batalles de Barcelona és un tribut a totes les veus que s’han mullat per Barcelona i és un bon compendi de les històries que ens han dut fins on som. Com acabarà tot això ja és més incert, i li correspondrà al lector prendre partit. Però és un bon llibre per entendre que qui té els mitjans per invertir a Barcelona s’ha de nodrir de les idees dels qui l’han de viure.
