'Formes de la vida catalana', de Ferrater Mora (1948)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la nota de crítica bibliogràfica del psicòleg Miquel Siguan (Barcelona, 1918-2010) a la revista 'Ariel' (IX-1948) sobre el llibre 'Formes de la vida catalana' del filòsof Josep Ferrater Mora (Barcelona, 1912-1991), publicat en edició limitada a Santiago de Xile el 1944. A partir del 1955, Editorial Selecta va fer successives edicions d’aquesta obra clàssica del pensament català contemporani. Per al dijous vinent, 1 de juny, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona hi ha convocat un seminari sota el títol “Ferrater Mora i els seus interlocutors”.

Josep Ferrater Mora ha estat potser la més important revelació de l’emigració. Revelació perquè en poc temps ha aconseguit el màxim prestigi com a pensador de punta a punta d'Amèrica i revelació també perquè allí ens ha mostrat una preocupació per Catalunya que, àdhuc els qui el tractàvem abans de la guerra, desconeixíem. No crec fer simplement una frase si dic que les arrels profundes de la personalitat catalana estan encara per descobrir. Catalunya no s'ha enriquit encara amb una preocupació angoixosa, emocionada, com la que trobà Castella en la generació del 98 tot i la urgència amb què les circumstàncies actuals la reclamen. No vull dir que aquest llibre que ara ens arriba molt temps després de publicat en sigui l'expressió exacta, però sí que entre les múltiples manifestacions en què aquesta atenció podria orientar-se és una contribució de capital importància. Ferrater analitza successivament en les quatre parts del seu llibre la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia com a característiques essencials de l'ànima catalana. L'exposició és feta en un pla estrictament filosòfic, volgudament abstracte, sense apel·lacions a la psicologia o a la sociologia que il·lustrin amb "exemples" la doctrina. Així per al lector ingenu el llibre resultarà difícil, excessivament teorètic. Però si es pren la pena de meditar cada concepte abans de decidir el judici copsarà la pregona justesa de moltes observacions. Cal repassar sobretot el capítol sobre la supèrbia i el ressentiment en el català. Cal repassar sobretot el capítol sobre la continuïtat de l'ànima catalana, que és al meu gust el millor del llibre. Com són també d'un fort interès els paral·lelismes i contraposicions que estableix amb les cultures que han imprès la seva empremta a Catalunya: Mediterrània, Europa, Espanya. El fet que Ferrater hagi meditat a fons i àdhuc escrit sobre cada una d'elles assegura que les seves afirmacions no es limiten a metàfores brillants. La serietat i la sinceritat són, de fet, les característiques que més agradablement impressionen en el llibre. Sols dos mots sobre el llenguatge. La manca en el català modern d'un conreu seguit de la prosa filosòfica fa particularment difícil la tasca del qui vol escriure amb aquesta intenció. En el cas present, el domini que té en Ferrater del castellà i concretament el rastre de la prosa d'Ortega són clarament visibles encara que balançats per la voluntat d'escriure un català absolutament correcte. No volem cloure aquesta nota sense recomanar als lectors el delicat assaig sobre Joan Maragall que amb el títol De la unidad última de la filosofía y la poesia figura en un altre llibre d'en Ferrater: Variaciones sobre el espíritu.