Un altre fracàs de la política
Aquests dies ha fet dos anys que un virus va paralitzar el món. El virus encara hi és i el món sembla permanentment paralitzat en unes dinàmiques tan poc imaginatives que si el pintéssim en blanc i negre el distingiríem per la roba i poca cosa més. Per acabar-ho d’arreglar, després d’una pluja necessària però escassa, ha arribat la pols que empitjora l’aire i que embruta la neu. I hem substituït l’angoixa de quedar-nos sense paper de vàter per la de quedar-nos sense oli. Cuineu massa fregits, aviso. Han passat dos anys i l’arc de Sant Martí el continuem pintant. A l’oli, també. Ens en sortirem, segur. La pregunta és: per quina porta?
La política cada dia ens ajuda menys. Qui la fa? Se’n fa? Mal que ens pesi, i pesa, se n’ha de fer. Però la guerra és un altre fracàs de la política. I hem normalitzat que ningú no dimiteixi i ni tan sols demani disculpes per fer tan malament una feina ben pagada. A mi em sembla bé que totes les feines estiguin molt ben pagades, consti. Sobretot si es treballa. El que és indecent és la desproporció i el valor monetari que s’està donant a la mediocritat. Que alts càrrecs no tinguin vergonya de proposar solucions entre cíniques i banals és quasi tan desesperant com veure’ls aferrats a unes cadires buides d’ideologies i plenes de rèdits. Que els bàndols es divideixin en bons i dolents com en un conte infantil és tan greu com aquest disbarat de demonitzar la cultura russa, com si no ens hagués aportat tots els plaers i els dolors que ens regalen tantes altres cultures. ¿Hem renunciat a la cultura nord-americana en algun moment, per exemple? N’hem tingut motius? És un bon moment per deixar de fer el ridícul. Que sempre quedarà algú per fer-lo. No patim per això.
A Rússia hi ha una manca de drets considerable, com ja sabíem. Per això és d’un valor innegable el gest de la periodista Marina Ovsiannikova sortint amb un cartell contra la guerra a les notícies de la televisió estatal. Impressiona molt. Com el valor que tenen totes les persones que lluiten per la llibertat d’expressió allà on és sancionada amb penes altíssimes típiques de règims autoritaris. Necessitem aquests exemples, aquestes valenties. A Rússia no s’admeten les dissidències. Ho vèiem i ho estem veient. A Polònia (on per cert i també des de fa temps els drets, especialment els de les dones, són cada vegada més limitats) han retingut il·legalment el periodista Pablo González acusant-lo d’espia i encara no se n’ha fet un ressò prou escandalós ni s’han pres mesures sancionadores contra aquesta negligència democràtica, que no té res a veure amb si és espia o no. Tampoc hem vist mesures en la repressió espanyola contra les crítiques legítimes a la monarquia o contra els independentistes i els seus drets a manifestar-se. Hi ha persones que pensen que una cosa no és comparable amb una altra perquè una guerra és el pitjor que pot passar. Però les guerres comencen en països en pau. I sempre hi ha massa mans tacades de sang.
Han passat dos anys des que un virus va posar en perill tota la població mundial. En aquell moment va semblar que el que es prioritzava era salvar vides. O, en tot cas, aconseguir que el sistema no es desbordés del tot. Però suposem que aleshores les vides valien alguna cosa. Ara, en canvi, passats els mesos, ja es poden tornar a destrossar amb un míssil. El llenci qui el llenci. Sempre cauen sobre els mateixos. La pandèmia va amagar molts temes sota l’estora. Ara se n’acumulen encara més amb la guerra. No acabem de fer mai net. Ni de saber si servirem més vius o morts.
