França: agressió contra el català
Com un sarcasme, França ha celebrat aquest dimecres el Dia d'Europa amb una resolució judicial contra l'ús del català als plens dels ajuntaments de la Catalunya Nord. Una sentència contra la diversitat lingüística, per tant, que hauria de ser —ha de ser— un dels fonaments irrenunciables de qualsevol idea d'Europa. Els drets lingüístics han de ser a la base d'una desitjada —però encara per construir— idea de ciutadania europea avançada i consistent.
Aquesta resolució judicial és una pèssima notícia perquè representa exactament el contrari, i per les conseqüències que pot comportar per a la llengua catalana i el seu marc jurídic: a l'estat francès, per descomptat, però també a l'espanyol. La resolució ha estat emesa per un tribunal de Montpeller, que ha donat la raó d'aquesta manera al prefecte dels Pirineus Orientals, Rodrigue Feurcy, que és qui va decidir judicialitzar la qüestió, després d'haver advertit els ajuntaments interessats (Elna, els Banys, Portvendres, Sant Andreu de la Sureda i Tarerac) que modificar els reglaments dels consistoris per poder celebrar els plens en català podia ser inconstitucional. Així ho ha dictaminat el tribunal: concretament, fer els plens en català aniria contra els articles 1 i 2 de la Constitució francesa. L'article 2 estableix que (traduïm) “la llengua de la República és el francès”. I l'article 1 diu això: “França és una República indivisible, laica, democràtica i social que garanteix la igualtat davant la llei de tots els ciutadans sense distinció d'origen, raça o religió, i que respecta totes les creences”.
Es garanteix, per tant, el respecte a molts tipus de diversitat, però no a la lingüística. El que interpreta el tribunal (i predica el prefecte, en nom i representació de l'estat francès) és que, com que la llengua de la República és únicament i exclusivament el francès, la igualtat entre ciutadans no és possible si aquests ciutadans s'entesten a fer servir llengües diferents del francès. La resolució, de fet, diu que no es pot anar contra “la primacia” —paraula espantosa, de ressonàncies totalitàries— de la llengua francesa arreu del territori francès.
És exactament al contrari, naturalment: no hi pot haver igualtat entre ciutadans si els drets lingüístics d'aquests ciutadans, i especialment els de les minories lingüístiques, no són respectats i promoguts. La Constitució francesa, però, consagra de facto la desigualtat entre llengües, com també ho fa la Constitució espanyola als seus articles 3.1 i 3.2. La jugada ordida pel prefecte Feurcy (un personatge nascut el 1980, amb estudis superiors i que ha estat cap de gabinet adjunt de Macron) i el tribunal de Montpeller estableix un precedent que fàcilment pot servir d'inspiració a Espanya. Òmnium i els alcaldes perjudicats ja han dit que recorreran a altres instàncies judicials franceses i europees. D'acord: però cal que, com a ciutadans, prenguem consciència que el respecte als drets, a la diversitat i a les minories lingüístiques vol dir respecte als drets fonamentals.
