11/03/2017

França es prepara per a... l’impossible?

4 min
La candidata presidencial de l’ultradretà Front Nacional (FN), Marine Le Pen, en un míting ahir a la ciutat de Nantes, al País del Loira.

Ara ja ho sabem. Ara ja sabem que hi ha derrotes electorals inesperades, que els pronòstics s’equivoquen i que les enquestes no són de fiar; i ja sabem que als mitjans de comunicació molts donem per fet, injustificadament, que els votants tendeixen a pensar com nosaltres.

Ja sabem que una majoria de votants britànics han decidit que el seu país ha d’abandonar la UE; ja sabem que Trump ha sigut elegit president dels EUA; ja sabem que Geert Wilders, el candidat populista a qui li agrada que li diguin el Trump holandès, guanyarà segurament les eleccions holandeses de la setmana que ve. Ja sabem que el govern polonès no respecta l’estat de dret.

Ara també sabem, doncs, que ja no és impossible que el 7 de maig Marine Le Pen esdevingui presidenta de França.

Sí, és cert que tots els càlculs racionals apunten en sentit contrari: ¿oi que el sistema electoral francès, amb gran saviesa, deixa als votants dues setmanes entre la primera volta i la segona per recuperar la sang freda? ¿Oi que tenim la tradició de fer pinya al voltant del candidat democràtic, com ja vam fer el 2002, quan Jacques Chirac es va enfrontar a Jean-Marie Le Pen a la segona volta? ¿Oi que un candidat extremista és incapaç de trencar el sostre de vidre del 50% dels vots?

Però els càlculs racionals ja no enganyen a ningú. No vivim una època racional. A mesura que passen les setmanes, ens persegueix el veredicte de Le Pen sobre la victòria de Trump: “El que semblava impossible -va dir el 9 de novembre- ara és possible”.

Ara ens estem preparant per al que semblava impossible. “L’amenaça és real”, va reconèixer públicament per primer cop el president François Hollande la setmana passada, quan li vaig preguntar en una entrevista si una victòria de Le Pen liquidaria el projecte europeu. “Però França no es rendirà”.

Aquesta campanya és diferent de les altres. S’han ensorrat tots els esquemes polítics consolidats des del 1958, quan es va aprovar l’actual Constitució. Ja fa 40 anys que el Front Nacional forma part de la política francesa, però el seu candidat no havia tingut mai possibilitats reals de guanyar la presidència. Avui els seus contrincants no tenen cap dubte que Le Pen arribarà a la segona volta; en realitat, ni tan sols lluiten contra ella. Lluiten entre ells per quedar en segon lloc el 23 d’abril i tenir així l’oportunitat de derrotar-la a la segona volta.

Mai abans un president francès havia decidit no presentar-se a un segon mandat, com va fer Hollande al desembre, reconeixent el nivell històricament baix de la seva popularitat. Mai abans unes eleccions primàries havien deixat fora de combat amb tanta brutalitat figures destacades de la vida política francesa com les que han enviat Nicolas Sarkozy a la retirada i les que han esclafat les ambicions de Manuel Valls. S’ha encunyat una nova paraula per a aquesta tendència implacable: el dégagisme ( dégagez vol dir fot el camp ).

Le Pen avança amb decisió, fidel al seu guió i guanyant suports entre les dones, els agricultors i els votants desencisats de classe mitjana, mentre el principal partit de dretes ofereix l’espectacle més desconcertant que s’ha vist mai en unes eleccions. Acusat d’assignar a la seva dona i els seus fills uns llocs de treball ficticis amb sous de gairebé un milió d’euros de l’erari públic, François Fillon ha deixat de fer campanya. Tota la seva energia la inverteix a combatre aquestes acusacions i a prometre que no tirarà la tovallola. Les negociacions a porta tancada dels barons del partit no han aconseguit trobar un candidat alternatiu, ni han persuadit Fillon de retirar-se. Els seus principals col·laboradors i aliats l’han abandonat. Cada vegada més desesperat, acusa els jutges i la premsa d’assassinat polític. França, diu, està gairebé en “guerra civil”. El partit de la dreta tradicional, la màquina política despietada tan ben greixada per Sarkozy, sembla ara una ruïna en plena guerra.

Pel que fa a l’esquerra, en consonància amb la crisi dels partits socialdemòcrates europeus, està tan dividida i dèbil que potser ni arribarà a la segona volta. Els ecologistes han desaparegut com a força política. Si ens hem de creure les enquestes, el candidat amb més probabilitats d’enfrontar-se a Le Pen a la segona volta és Emmanuel Macron, de 39 anys, que no representa cap partit polític i mai ha ocupat un càrrec d’elecció popular. Aquest carismàtic exministre d’Economia i abans banquer de Rothschild cavalca una onada progressista, ni d’esquerres ni de dretes, que atreu votants favorables a la UE i la globalització desencantats amb els partits tradicionals però fermament contraris al populisme i el nacionalisme. El seu programa reformista, proeuropeu i “radicalment transformador” posa l’accent en la responsabilitat individual, alhora que ajuda els treballadors a adaptar-se a una economia globalitzada. En aquest panorama polític francès caòtic, fa l’efecte que la divisió entre nacionalistes i internacionalistes està substituint la tradicional competició entre esquerra i dreta.

Els socis de França a la UE observen preocupats aquesta campanya. A Berlín la preocupació voreja el pànic: el futur del projecte europeu mai havia estat tan en perill. Menyspreada pel president nord-americà, atacada per Rússia i abandonada per la Gran Bretanya, la UE, amb França i Alemanya com a pilars fonamentals, ha d’unir-se i començar de nou. L’elecció d’un president francès ultradretà i eurofòbic que promet sortir de l’eurozona podria posar fi a aquest somni.

¿França aturarà l’onada populista? Això és el que està en joc en aquestes eleccions. Diversos experts ja pronostiquen que, si arriba a presidenta, la dirigent del Front Nacional no serà capaç d’aconseguir una majoria a les eleccions legislatives del juny. El resultat més probable seria una cohabitació en què la presidenta Le Pen hauria de col·laborar amb un primer ministre i un govern de centredreta o centreesquerra. En aquest cas, els dos blocs haurien de pactar algunes qüestions crucials: la primera seria el rescat de l’euro.

Aquesta és la situació. Esperem el millor, però ens hem de preparar per al pitjor.