08/06/2016

‘Match point’

3 min

Vaig ser un nen que boicotejava les migdiades d’estiu. Sempre preferia ensinistrar sargantilles al sol. Ens gratinàvem. Ens desfèiem. I després ens reconstruíem a l’ombra. En una cadira. Tic-tac. L’hora de la migdiada no acabava mai. L’eternitat. Què fem? Les meues eren sargantilles amb estudis. I agafàvem un llibre perquè el nostre cos de gelat desfet tornés a ser pollastre cocorococ. De tots els llibres llegits durant els postprocessos de rostiment només un el vam llegir al rebedor de casa. Fresc. Ombres vitamina. I l’aire de matamosques que congela els mobles. En teníem 10, 11 o 12. Allà vam llegir La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó. Envio un correu a les sargantilles. Aquest any en fa cinquanta de la publicació de la novel·la. Felicitats. Quedem. Aquest estiu. Per tornar-lo a llegir. Al rebedor. Ara que sembla que s’esmicola tot.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

SOTA LA SORRA es va trobar el català Pere Vidal. L’antiheroi del llibre de Carbó. Sota la sorra d’aquella ciutat subterrània governada pel malèvol senyor Ti. El desert. Sota la sorra dins d’una organització destructiva. Sota la sorra el nostre Indiana Jones, el nostre James Bond, vol escapar. Sota la sorra. Com ara. Viu sota la sorra sempre Catalunya? Sota la sorra, o sota el gel iceberg. País enfonsat, congelat, tot i ser real. És igual. País encauat, ensorrat, tot i ser veritat. La sorra és una construcció efímera. La sorra cou a les ferides. Ara mateix n’hi ha que creuen que ens estem ensorrant. Ara mateix podrien conviure totes les aventures del món a Catalunya. Tots els llibres. Totes les pel·lícules. Podria aparèixer Groucho Marx a Una nit a l’òpera: “Faci el favor d’estar atent a la primera clàusula perquè és molt important. Diu que... la part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part... Què tal? Sona bé, oi?” I anar repetint, i anar tallant el contracte. Surrealisme. Si mirem, a dalt, o a baix, n’hi ha que veuran El colós en flames. L’incendi del gratacel de 138 pisos el dia de la seva inauguració. El cap de bombers (Steve McQueen) li diu a l’arquitecte (Paul Newman) després de la superrostida: “I encara hem tingut sort, els morts no arriben a dos-cents... Un dia d’aquests en moriran deu mil en una d’aquestes rateres i jo seguiré empassant-me fum i traient cadàvers fins que algú ens consulti abans de construir-los”. Drama subgènere catàstrofe. També pot ser cosa de dos, o de tres. El pare casat i la nòvia del seu fill, a punt de casar-se, que s’enamoren malaltissament, obsessivament. Amor? Bogeria? Desesperació? És la Ferida (Louis Malle), aquella que fa dir: “La gent ferida és perillosa: saben que poden sobreviure”. Amor i odi, cares de la mateixa moneda.

LA CASA SOTA LA SORRA. És difícil saber, ara, si ens estem ensorrant o ja fa temps que ens hem ensorrat. Com va dir Woody Allen: “La comèdia és igual a tragèdia més temps”. El viatge del plorar al riure el marca el rellotge que tot ho capgira, que tot ho ensorra. El temps. Catalunya és una migdiada eterna d’aquells estius de nen. No s’acaba mai. Jugant amb la realitat i la ficció. Sota les ombres. Sota la sorra. Com si no volguéssim emergir a la superfície. Com si no volguéssim deixar de ser una mica personatge de ficció i una mica personatge de realitat. Antiherois que també són herois. Tot esperant. Com en aquells moments a la vida que saps que no pots fer res. Només esperar que, per un cop, aquella pilota de tenis de la pel·lícula de Woody Allen Match point travessi la xarxa. La supera o es queda enrere. Pots guanyar o pots perdre. Res serà igual. Potser per això un personatge diu: “Preferiria ser afortunat que bo”. Però havia de jugar, esperant que la sargantilla empenyés la pilota i decidís, per fi, entrar.

stats