Del Macba i les seves turbulències (una més)

El Macba ha estat un museu peculiar des que es va crear, una institució amb pocs amics

'Motu proprio' escric sobre l'últim conflicte del Macba, que com a museu és la imatge especular de la ciutat que l'acull, i ja saben vostès que Barcelona és una ciutat meravellosa que un dinamitaria periòdicament per les barbaritats que és capar de generar i digerir. Malgrat tot, estimo incondicionalment Barcelona (m'ha costat) perquè és la meva ciutat natal i estimo igualment el Macba perquè un museu no és mai, mai, una mala idea.

I no obstant això, el Macba ha estat un museu peculiar des de la seva creació, una institució amb pocs amics que amb una regularitat remarcable pateix en carn pròpia episodis realment surrealistes (ah!, l'Art...). L'arquitecte no va tenir interlocutors i va fer el que li va donar la gana; durant una temporada el museu va tenir dos directors; es va inaugurar buit; s'hi va sodomitzar en efígie el rei emèrit amb la reina emèrita de presidenta d'honor, cosa que va generar una desafortunada comèdia d'errors que va fer que el director perdés el càrrec i arrossegués amb ell els seus dos conservadors estrella; i ara la jugada de l'Ajuntament de prendre-li el que li havia concedit fa cinc anys per a la seva urgent expansió amb un argumentari estèril que ha enfrontat la sanitat amb la cultura (bravo!), com si per mastegar xiclet fos absolutament necessari deixar de caminar. Aquí faig un incís per dir, a costa que em linxin, que l'alcaldessa fulgurant que tenim, pel que fa a certs aspectes de la cultura (llegiu l'excel·lència), mostra uns tics que si no són resultat de la seva poca familiaritat amb el tema s'acosten perillosament al prejudici. No té una idea gaire clara de la seva utilitat, no sap per a què serveixen i els seus assessors són, per desgràcia, no gaire millors. Comet un error fatal de l'esquerra històrica que consisteix a confondre l'elitisme amb l'excel·lència, de manera que l'art, sobretot el contemporani, es percep com un 'cuento xino' per a la distracció indolent de les classes benestants que viuen d'esquena a les necessitats de la ciutat popular, de la majoria de la gent de veritat, així per sobre.

L'Ajuntament comet un error fatal de l'esquerra històrica que consisteix a confondre l'elitisme amb l'excel·lència

Al meu entendre, l'obcecació de Salut (si en són ells els culpables) de no voler restaurar i ampliar el seu edifici històric de Sert al Raval és que si s'accepta aquesta solució –que és la més assenyada, em sembla a mi, i mitjançant la qual hi sortim guanyant tots– es crea un problema logístic sobre com seguir funcionant mentre es fa la remodelació. Aquí hi ha una raó de pes. No és fàcil instal·lar-se temporalment en un altre lloc. Fa mandra, és complicat, però no impossible si es vol. És comprensible que agradi més la idea de quedar-se on són mentre s'enderroca l'església cedida al Macba, es construeix el nou CAP i un cop està tot a punt s'ocupen les noves dependències amb un desplaçament físic de dos-cents metres en direcció al mar. I el Macba que s'aguanti, l'art contemporani no cura la flebitis. Sota la bandera de la defensa de la sanitat pública contra una cosa de la qual "la gent" passa olímpicament, diuen, s'etzibarà un cop molt greu a l'únic museu d'art contemporani que hi ha a Catalunya amb el potencial (mai fet realitat a causa d'uns pressupostos vergonyosos) de competir amb altres institucions de les seves mateixes característiques dins i fora de l'Estat. A mi em sembla personalment deplorable i simptomàtic d'una falta preocupant de visió si és cert que volem una ciutat que jugui a primera divisió, i no em refereixo a la de futbol. Recordin les meves paraules: si el Macba perd aquesta batalla quedarà condemnat a ser un museu de segona categoria durant molt de temps, i cada vegada que convingui donar-li una garrotada se li donarà perquè electoralment no representa riscos. La dinàmica política domèstica mai reposa el que destrueix. No hi ha ambició. Per si no ens n'hem assabentat encara, els que sí que sabem per a què serveix l'art i la recerca de l'excel·lència a Barcelona, aquest cop ens hi estem jugant molt seriosament el futur a llarg termini d'una manera absolutament absurda i innecessària. No sé vostès, però jo ja soc massa vell per seguir esperant a tenir aquí el que han tingut durant dècades a la resta d'Europa i de l'Amèrica del Nord. No hauria de tractar-se d'una malaltia terminal. I per a més inri, a Madrid ens guanyen per KO amb una mà lligada a l'esquena.

Hi ha solucions si es volen trobar. La qüestió aquí no és escollir la tireta mal pensada que ens proposa Ada Colau, sinó la millor solució, la que garanteixi que tothom hi surti guanyant. Això és saber fer política. I per al que pugui valer, si no hi ha un altre espai disponible, si no es pot remodelar i ampliar el CAP existent mentre s'adeqüi i s'ampliï l'edifici històric de Sert, aquí tenen una proposta que ens col·locaria en els annals de la resolució de conflictes amb un component artístic i performatiu fora de tot dubte: que el Centre d'Assistència Primària del Raval s'instal·li al Macba. Això sí que seria una manifestació extraordinària de l'esperit creatiu, així com una obra d'art sense precedents mundials.

Més continguts de