D’acord, ho admeto: la nostàlgia ens fa mirar enrere amb tendència a la idealització. La infància és –ja se sap– el paradís perdut que enyorem tota la vida. Això no vol dir, en absolut, que cualquier tiempo pasado fue mejor, frase especialment certa per als que vam ser nens petits durant el franquisme.
La nostra infància hauria d’haver estat avorrida i trista, en blanc i negre, com el No-Do. Aquesta és la primera impressió que provoquen les imatges del noticiari franquista que ha rescatat el programa L'any que vas néixer, que presenta Xavier Bundó a La 2 Cat, amb bones xifres d’audiència.
Tanmateix, en aquesta mena de sala d’espera de les fetes de Nadal que cada cop comença abans, no puc evitar pensar que, potser, i només potser, aquella infància senzilla, més ingènua que ara, més austera... feia que allò que els cursis en diuen “la màgia de Nadal” fos més certa.
En aquesta societat sobreinformada, hiperconsumista i globalitzada que tenim ara, la mainada viu aquesta espera –abans continguda i, per això mateix, més emocionant– amb un frenesí que, em sembla, pot arribar a provocar angoixa.
Els llums de Nadal són aclaparadors i s’encenen al novembre; els cerimonials previs a l’arribada dels Reis es multipliquen i s’estableix una certa competència entre el carter reial, la fada dels Reis, el patge i tota mena de personatges estrafolaris. Per postres, cal afegir-hi el Pare Noel, que, sense demanar permís a Ses Majestats, s’ha incorporat a les festes. També hi ha –no cal dir-ho– el tió, convertit ara en un tal “cagatió” amb ulls, nas i boca. ¿No era més “màgic” que un simple tronc de fusta mengés mandarines i cagués llaminadures? Si l’humanitzem, perd una part de la gràcia!
L’abaratiment d’algunes joguines (no de totes), que també les fa més lletges i de nyigui-nyogui, permet que la majoria dels nens aconsegueixin tot el que demanen a la carta als Reis (via catàleg d'El Corte Inglés o d'altres negocis similars). S’ha acabat el record d’aquell any que vau demanar amb un gran desig un regal determinat que els Reis no us van portar. Sobretot, que els infants no es frustrin.
Els que tenim fills sabem que tots hem comès el pecat de l’excés i hem vist com els nostres fills desembolicaven regals sense prestar cap atenció, sobrepassats com estaven per la quantitat de paquets embolicats. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Però penso que algun dia ens haurem de plantejar començar a posar seny en aquesta disbauxa nadalenca.
A les xarxes, quan es parla d’excessos nadalencs, sempre s'al·ludeix a les calories i els greixos que hem ingerit i que ens han fet engreixar (drama!) un parell de quilos. ¿I els excessos en el consum, en l’excitació, en l’atabalament? ¿Trobarem la manera de posar-hi fre?
Estem atordits per l’excés, enlluernats per les bombetes de colors, hiperexcitats amb el Black Friday, embafats de dolços, seduïts pels lluentons. I aleshores, per poder oferir una sorpresa, alguna cosa realment excepcional, s’acaba plantant un arbre de Nadal gegant –que no és arbre ni és res–. Tornem a l’avet amb quatre bombetes, sisplau. Tornem a fer pocs regals però bonics. A una certa sobrietat, al bon gust, a l’esperit de Nadal.
