Full de calendari (1999)

Columna completa de Joaquim Molas (Barcelona, 1930-2015) a Serra d’Or (XI-1999). La Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC ha organitzat per avui una jornada acadèmica d’homenatge a aquest crític, historiador i professor universitari. Es fa al matí a l’aula magna de la UB i a la tarda a l’IEC sota l’enunciat “Entendre, explicar, fer. In memoriam Joaquim Molas”.

El 20 de novembre del 36 va ser executat José Antonio. I, al cap de quasi quaranta anys, el 20 de novembre del 75, va morir al llit, després d’una llarga agonia, la seva parella de fet, el general Franco. Tots dos, en els meus records d’infant, apareixen, ja, units per les efigies que, una al costat de l’altra, figuraven estampades, com si fos amb un tampó, a les parets de diari. Unes efigies que, alguna vegada, sobretot en els cinemes de barri, coincidien, no sé si dir que maliciosament, amb les d’una altra parella de fet, la de Stan Laurel i Oliver Hardy, protagonistes d’un film titulat, en la versió espanyola, suposo que feta amb gran escàndol de la parròquia americana, Un par de gitanos. De José Antonio, només guardo un record directe, ni que sigui agafat pels cabells. El trasllat de les despulles des d’Alacant, si no m’equivoco, al mausoleu de l’Escorial, realitzat a peu i a pes de braços, per una fervorosa corrua de falangistes que, amb els jerarques al davant, es rellevaven de poble en poble. Quin devessall de retòrica florida, la dels discursos reglamentaris! O la de la premsa! I quin devessall de corones i banderes! Per contra, la mort de Franco, carregada també de retòrica, si bé més espellada, la vaig seguir, per televisió, a Montserrat. Una veu anònima, a la matinada i per telèfon, em va amenaçar, com a d’altres companys, de mort, literalment: “Si muere Franco, mueres tú ”. I, gràcies a un amic, em vaig poder refugiar, un cop ordenats els afers, en el monestir. Montserrat, aquells dies era una olla de pressió, ple de tipus barbuts que, com els gats, apareixien i desapareixien en un obrir i tancar d’ulls. Les hores de feina, les passava a la biblioteca, remenant llibres. Deambulava, com Rousseau, pels jardins. O em perdia pels enormes passadissos solitaris, quasi lunars. Mirava, voltat de monjos que entraven i sortien amb presses, la televisió. O, ja de nit, discutia inacabables projectes amb el meu amic. Ara: a les hores canòniques, ens congregàvem al menjador tots els qui, cada u amb la seva història, ens hi havíem refugiat. Tots amb pseudònim real. O improvisat. Alguns ens reconeixíem. I fèiem veure que no ens vèiem. D’altres resultaven estranys, fins remots. Tot just si, entre dents, comentàvem els moviments del rellotge. O el vaivé del temps. Érem gent de pelatge molt divers, una multitud nerviosa, de gestos calculats com els d’un gravat flamenc. Activistes durs, potser algun membre alliberat de... O de... I gent pacífica que, com jo mateix, figuràvem per torna en les llistes nefandes. En reincorporar-me en el món de cada dia, tot continuava com abans, però en el fons, tot havia canviat. I no sabíem què.