Gangsterisme geopolític
Vagi per davant que ja els clàssics, de Ciceró a Plutarc, defensaven el tiranicidi i que el president veneçolà, Nicolás Maduro, continua viu i és un dictador que ha sotmès el seu poble convertint el país en una mísera presó. Dit això, la intervenció dels Estats Units per controlar Veneçuela és un desastre geopolític. Trump converteix la política exterior en una pel·lícula de sèrie B titulada Martell de la mitjanit, anunciada per lluitar contra el narcotràfic i –sense cap rubor– per beneficiar-se obertament de les enormes reserves petrolieres veneçolanes.
Moltes incògnites continuen obertes després de la captura de Maduro i de la seva dona. Principalment, quina participació ha tingut en l’operació un exèrcit que dissabte estava desaparegut dels carrers del país i uns dirigents del règim que van aparèixer desunits i tremolosos i que deixen el control del país en mans nord-americanes.
Una Veneçuela dividida
La principal pregunta és com els EUA pretenen "dirigir el país fins que hi hagi una transició" com va anunciar Donald Trump en la roda de premsa de la victòria. El president nord-americà va amenaçar amb una nova operació militar que estaria preparada, però caldrà veure com evolucionen els carrers de Veneçuela, una societat castigada i dividida. També estaria bé escoltar la líder de l’oposició, Maria Corina Machado, menyspreada per l’operació trumpista.
Trump ha tret pit de la nova estratègia de seguretat nacional i si fins avui a Veneçuela, la Doctrina Monroe no s’havia aplicat tant com una llei formal, sinó com una lògica de fons: els Estats Units no accepten governs ni aliances que escapin del seu control a l’hemisferi occidental, ara ja no és així. Veneçuela s’ha convertit en un cas emblemàtic del xoc entre sobirania nacional i hegemonia regional, on una doctrina del segle XIX s’imposa en la política del segle XXI. I ningú no pot afirmar que Nicaragua, Colòmbia o Cuba vagin al darrere de Veneçuela.
L’operació de Trump s’ha fet amb menyspreu a la legalitat interna i externa. L’operació no només manca de base jurídica sòlida, sinó que també posa en risc l’estabilitat regional i erosiona la credibilitat internacional dels Estats Units. En l’àmbit intern, és palmària la manca d’autorització del Congrés, un requisit clau segons la Constitució dels Estats Units. El president només pot actuar unilateralment en situacions molt concretes, com l’autodefensa immediata davant d’una amenaça clara i imminent. S’ha establert així un precedent perillós d’abús del poder executiu.
L’atac viola també principis fonamentals del dret internacional, especialment la prohibició de l’ús de la força contra un estat sobirà sense mandat de les Nacions Unides. Els Estats Units se situen en una posició contradictòria: exigeixen respecte per les normes globals mentre les ignoren quan els convé. D’aquesta manera erosiona l’ordre internacional basat en regles i debilita la capacitat de Washington per liderar amb legitimitat en un context geopolític cada cop més tens.
L’administració no ha explicat què pretén aconseguir amb l’atac més enllà del control petrolier, a través de qui controlarà el país, ni com pensa evitar una escalada del conflicte.
Veneçuela ja viu una crisi humanitària profunda, amb escassetat d’aliments, medicaments i serveis bàsics. Una escalada militar pot empitjorar dramàticament la situació.
La credibilitat dels EUA
L’operació de Trump deixa encara més debilitada la credibilitat dels EUA. Actuant sense base legal clara i sense suport internacional, Washington compromet la seva autoritat moral i debilita les aliances democràtiques. Trump deia dissabte que el "país és respectat com mai abans", però s’equivoca. Els Estats Units ja no són un referent democràtic ni estabilitzador. Són un país en mans d’un megalòman que en la pràctica s'ha repartit el món amb altres depredadors en zones d’influència. A partir d’ara la Xina i Rússia també tenen carta blanca? Poden actuar sense límits a Ucraïna o Taiwan?
Avui tenim un lideratge mundial repartit en què s’imposen els EUA, la Xina i Rússia sobre el món en àrees d’influència on cadascun dels depredadors actuarà segons el seu interès. Europa té la seva oportunitat, però caldrà que es desperti del somni. No té aliats i la seguretat d’Europa només dependrà de les decisions de la Unió. Continua sent una potència econòmica i com a tal haurà de comportar-se. Continua sent una reserva dels drets humans i així ho haurà de demostrar. Ningú l’espera, ni l’ajudarà.
