DIETARIVV

28/1: Compassió

NO ÉS UNA PARAULA DE MODA, però és una actitud que fa millor una societat: la compassió és patir al costat d’algú, compartir-hi el patiment. Acompanyar en el sentiment. La història d’en Julen, el nen que ha mort en caure a un pou, provoca compassió. Pel fet i per les circumstàncies que l’envolten. Ara, en el descomunal xou mediàtic que ha acompanyat el llarg procés de rescat i que no s’ha tancat ni tan sols amb l’evidència de la seva mort, no hi he sabut veure gaire compassió. Més aviat hi he vist morbositat, poc respecte pel dol. També volia anar sabent com avançaven els treballs de rescat, tot i les escasses expectatives d’èxit. Però totes les hores i els detalls que s’hi han dedicat em semblen una immensa desproporció informativa. I si hi havia alguna ombra de compassió, quedava emmascarada per l’exhibicionisme i l’autocomplaença: per salvar la vida d’un nen som capaços de fer-ho tot, sense reparar en esforços. Potser és precisament això el que provocava una gran incomoditat: una societat de veritat compassiva no concentra tota la seva capacitat de compassió en un sol cas. Ho és sempre, en totes les direccions i en tots els casos on hi ha patiment. No, el tristíssim cas d’en Julen no ens ha portat el retrat d’una societat compassiva.

Més continguts de