Examen de setembre? Canvi de temari

És obvi que la combinació preferent del PSOE era amb Ciutadans (si ja ho va ser el 2016!)

GERMÀ BEL
GERMÀ BEL Catedràtic d'Universitat (Economia i Política Pública)

¿Recorden les cabòries que fèiem per aquí abans de vacances sobre els exàmens de setembre? Doncs sembla que no hi haurà recuperació de setembre, ja que el candidat Sánchez prefereix canviar format i temari. Així ho indiquen les aparences dels no contactes entre PSOE i Podem a l’agost, i de l’espectacular contacte del dimarts 10. Per tant, sembla que comencem nou curs polític ‘en funcions’, i hi haurà examen global al novembre, amb canvi de temari i de format.

El fracàs de les negociacions PSOE-Podem acosta les eleccions

El nou format és clar. Els que votaran seran els electors. Bé; els que no s’hagin desanimat pel fet d'haver d’anar a noves eleccions quan la formació de govern era ben viable en la pràctica. I el nou temari? Això ja no està tan clar, la veritat. A les eleccions de l’abril els competidors es van poder escapolir del debat sobre una probable contracció econòmica, perquè ben bé ningú en parlava, com vam explicar llavors aquí mateix. Ara no serà tan fàcil obviar-ho de forma impune, perquè l’estiu ha deixat molts senyals que, com dirien a 'Joc de trons', l’hivern està arribant, i també que l’economia espanyola està mal preparada per afrontar-lo. Per això, a la tornada de vacances ben bé a tot arreu hi ha caigudes dels indicadors de confiança dels consumidors, i de molts altres. Tanmateix, en termes de litúrgia electoral hem vist prou campanyes en què no s’afronten els grans problemes estructurals de l’economia com per fer segur que ‘ara, sí’.

Les perspectives d’una contracció a curt o mitjà termini eren abans de l’estiu ja un dels motius importants, pot ser el principal, del rebuig de Sánchez a formar govern en coalició amb Unides Podem

En la meua opinió, les perspectives d’una contracció a curt o mitjà termini eren abans de l’estiu ja un dels motius importants, potser el principal, del rebuig de Sánchez a formar govern en coalició amb Unides Podem (era igual si amb Iglesias dins o fora, com els fets han mostrat). Amb un soci com Podem, ¿com es pot gestionar una recessió econòmica i els seus efectes sobre els comptes públics quan no es gaudeix de marge fiscal (perquè el deute ja toca el 100% del PIB) d’acord amb les orientacions de la UE i els requisits de l’euro?

És obvi que la combinació preferent era amb Ciutadans (si ja ho va ser el 2016!), perquè li oferia una millor combinació per a les polítiques que caldrà aplicar durant el mandat i, a més, una majoria parlamentària de 180 diputats, ben per sobre de l’absoluta (176). Per tant, estabilitat en tots els fronts. També en el cas de Catalunya, ja que als de Ciutadans només calia convèncer-los que no cal anar aplicant cada dia de forma tan oberta com ells voldrien el 155. Perquè, de fet, no cal, en sentit literal. I també perquè, seguint la doctrina Sánchez, la millor política d’estat respecte a Catalunya és la no-política, consistent a afirmar que això de la independència és un no-conflicte per a l’Estat; és només un conflicte entre catalans, que han d’arreglar entre ells.

Tanmateix, Ciutadans s’ha decidit a disputar la primacia de la dreta espanyola al PP, i donar suport al PSOE anorrearia aquesta estratègia. D’aquí plora la criatura, bàsicament, i per això és tan probable que anem a eleccions al novembre. Eleccions en què potser no canviaran gaires coses... o sí, perquè mai se sap en temps tan volàtils i de posicions tan poc sòlides com els actuals.

Pel que fa a aquests esdeveniments a Catalunya, hi ha senyals, per declaracions de molt rellevants exdiputats al Congrés d’ERC i els comuns, que se suggereix afrontar les eleccions com un plebiscit pro amnistia. És a dir, en sentit literal, que la força dels vots catalans es bescanviï per una amnistia. Això té cert regust de les eleccions de febrer del 1936, que es van celebrar amb part del govern català a la presó i l’autonomia suspesa. Esclar que si algú ha pensat en aquest paral·lelisme, hi ha dues diferències gens trivials. Primer, ara l’autonomia no està suspesa, a diferència del 1936. Segon, i més important, el partit que era eix central de les candidatures unitàries del Front Popular a Espanya, el PSOE, ara és en la posició contrària (un contrafactual inútil, però interessant: ¿en quina posició estaria si pogués tornar al 1936?)

Finalment, enmig d’aquesta amanida de temes davant noves eleccions a Espanya, retornarà als àmbits pro independència a Catalunya la discussió sobre si serveix per a alguna cosa votar. Doncs, ves per on, l’efecte del vot pro independència ha estat dràstic, si fora correcta l’observació de l’influent Zarzalejos que Sánchez vol anar a eleccions perquè només amb Podem no té prou majoria, i no podria evitar la dependència quotidiana de l’independentisme. Votar serveix? Un senzill exercici ho mostra: imaginin que els votants pro independència (a ERC, JxC i FR) no haguessin anat a votar a l’abril. La reassignació de diputats n'hauria donat 9 més (21) al PSC i 6 més (13) a Podem (Cs passaria de 5 a 10, i PP i Vox d’1 a 2). Resumint, que PSOE i Podem n’haurien ajuntat al Congrés 180 en lloc dels actuals 165, i tindrien majoria absoluta, i potser govern... Qui ha dit que és igual si els 'indepes' voten o no?

Més continguts de