04/12/2022

La gestió de la merda

3 min
Una planta de tractament de reciclatge de plàstics a Gavà.

Ens queixem molt que a ciutat no es viu prou bé, que ens falta espai, que hi ha massa soroll i massa cotxes. La pandèmia i el mal que va fer el confinament a totes aquelles persones que no tenien un espai vital per sortir a respirar una mica ha agreujat aquesta sensació. Però va ser precisament el juny del 2020 que Oriol Nel·lo explicava a Josep M. Muñoz a L’Avenç que la densitat a les ciutats no era intrínsecament negativa, que era també la condició de possibilitat de la universalització de serveis, sempre que, esclar, es tinguin en compte la resta de variables. “En realitat, depèn de com, una reducció de la densitat podria tenir uns efectes catastròfics perquè implicaria un gran impacte territorial. Però és que, a més, simplement modificant les formes i deixant inalterada la distribució de la riquesa i la manera com ens relacionem amb la natura, no avançarem pas. Les formes condicionen, medien, alteren els processos, però els processos són més fonamentals que les formes”. Hi penso sovint, en aquestes reflexions, perquè van contra el simplisme de la demonització de la ciutat i argumenten a favor del planejament urbanístic i territorial, la rehabilitació dels barris i l’horitzó de l’equitat.

Farem bé de no oblidar que les desigualtats es corregeixen amb polítiques, a les ciutats i en el conjunt del territori. També podem omplir-nos la boca d’un desig de viure fora, en un entorn més amable, però em treu de polleguera que no ens cuidem prou de la ciutat que tenim. Per començar, proposo un axioma molt simple: ser net és no embrutar. També caldria anar més enllà i pensar en com produir menys brutícia, però per avui em conformo amb el primer. Hem convertit els carrers de les ciutats en abocadors: l’espai públic, l’espai comú, el que és de tothom i per tant sembla que no sigui de ningú. Quan veig algú fregant o escombrant el tros de carrer davant la seva porteria l’abraçaria; sembla una imatge del passat.

Conciutadans, el dia dels trastos se’ns ha escapat de les mans. Ja no són les prestatgeries renovades o la cadira trencada a la porteria el dia que toca. Actuem com si cada dia fos el dia dels trastos i el punt de recollida fos qualsevol tros de vorera. És evident que tenim un problema amb la gestió de les deixalles i que la gestió municipal és manifestament millorable, però no vull defugir el fet que la nostra responsabilitat particular és molt més gran. Els escombriaires no haurien de recollir els gots abandonats de cervesa o les llaunes de terra que veig cada dia baixant Enric Granados, o la mixtura immunda al peu del contenidor a la vora de casa (volia mig somriure el dia que vaig trobar, al mateix punt, unes flors de roba, i una bona caca de gos). ¿Tan inútils i descuidats som que cal que l’Ajuntament col·loqui uns adhesius als contenidors per advertir-nos que la brossa s’ha de posar “dins” del contenidor i no “a terra”? De debò? Amables botigues de barri... Segur que no sabeu que no podeu col·lapsar els contenidors que teniu al davant amb la munió de capses, cartrons i embolcalls de tota mena de les vostres mercaderies? No vull ni pensar en l'època de Nadal, amb la seva follia de bosses i paquets.

Sí, necessitem acabar la renovació dels contenidors, que, amb el seu estat lamentable, són més sinònim de deixadesa que de neteja, i sí, cal que es buidin més sovint mentre no aprenguem a generar menys residus, però nosaltres també tenim molt marge de millora. Si el contenidor de davant és ple, segur que no podem acostar-nos al següent, que deu ser a 50 metres com a màxim? És una qüestió de respecte, i això no s’aprèn amb normatives ni amb publicitat infantiloide. S’aprèn a casa i s’aprèn fent-se preguntes.

I si parlem d’acumular merda potser encara hi ha molta gent que no sap que al Pacífic hi ha tota una illa de residus (formada per les nostres pròpies deixalles de plàstics indestructibles) que ocupa una superfície similar a la de França, Espanya i Alemanya juntes i que ja es coneix com el setè continent. Aquests dies estic llegint L’illa dels ulls compostos, de Wu Ming-Yi (Chronos, 2022), una història meravellosa que beu de la novel·la clàssica sobre la pèrdua i el realisme màgic, però que segons com em remet més a una projecció de futur (soledat, brutícia, desastres climàtics) que a un llibre estrictament de ciència-ficció.

I no parlo de la gestió de la merda que alguns fan en el gran abocador de Twitter perquè al final, per molta bola (i voltes) que donem a la xarxa a la qual estem enganxats com els animals marins als plàstics, només som 330 milions d’usuaris dels 8.000 milions d’habitants de la Terra.

Núria Iceta és editora de 'L'Avenç'
stats