Gorbatxov i aquella enveja d’uns texans
L’enterrament amb honors mediàtics mundials de Gorbatxov ha revelat que la seva figura continuava fascinant trenta anys després d’haver deixat de ser cap d’estat. No és estrany: Gorbatxov no només va encarnar el rostre humà del socialisme reformista soviètic sinó que la seva aparició en pantalla la nit del dia de Nadal de 1991 anunciant la dissolució de l'URSS és el més semblant a haver vist en directe com s’enfonsava el món tal com era des del 1945.
La grandesa soviètica té qui l’enyora, però qualsevol que hagués estat a la Unió Soviètica o als països a l’est del Mur de Berlín a finals dels vuitanta sap que aquell ordre polític i econòmic era una ficció sense ànima que s’aguantava més per la por a l’estat i al desconegut que per l’adhesió sincera de la societat. En un planeta cada vegada més interconnectat, russos, ucraïnesos, polonesos o txecoslovacs sabien que en termes de benestar material i de drets polítics havien perdut la partida.
Potser Gorbatxov hauria pogut actuar de manera més hàbil, però va llegir correctament la situació: o el règim comunista s’obria a reformar-se, o tota la repressió no seria suficient per aguantar-lo. Així li va dir personalment a Ceausescu poc abans que el president romanès, obnubilat pel culte a la personalitat, fos perseguit, jutjat sumaríssimament i afusellat pel seu propi poble.
Eren temps en què a les parades no hi havia gran cosa per menjar, i en què l’únic mercat que funcionava bé era el negre. En aquells anys vaig veure molt de prop el desig que despertaven els texans, les sabates o els rellotges que portàvem, perquè ja se sap que els aparadors del consumisme aconsegueixen enlluernar-nos de manera que al capitalisme no se li vegin els defectes. De fet, no ens escoltaven gaire quan els explicàvem que nosaltres tampoc no vivíem en cap paradís.
