Un govern legítim i legal
Més enllà d'impulsar les escenes de vergonya que fa dies que veiem als carrers (braços aixecats, nines inflables, insults masclistes, visques a Franco), el més greu que ha fet el PP és alimentar els dubtes sobre la validesa democràtica del govern que sortirà com a conseqüència de la investidura de Pedro Sánchez.
Durant la legislatura anterior, el PP es va dedicar a posar en qüestió la legitimitat d'un govern en minoria que s'aguantava en els acords amb altres formacions, particularment amb ERC i el PNB. Posar en entredit la legitimitat d'un govern que és perfectament democràtic ja és un acte d'irresponsabilitat greu per part de qui hauria de ser el primer interessat a no embrutar ni crear dubtes sobre els mecanismes bàsics de la democràcia parlamentària. El comportament que té ara el PP, però, és encara més indecent. Diferents dirigents del que segueix sent el primer partit d'Espanya, el suposat pal de paller de la centralitat, han dit i repetit que aquest govern (i la llei d'amnistia) no tan sols són il·legítims, sinó també una dictadura, un cop d'estat, és a dir, il·legals, anticonstitucionals, i basats en un frau electoral, ja que suposadament el PP era el guanyador de les eleccions generals i se li hauria furtat, amb males arts, la governació.
El govern que presidirà Pedro Sánchez serà perfectament legítim i legal, i no és fruit de cap frau electoral, sinó de la capacitat d'establir uns acords que fins ara (i aquesta és la part més interessant) eren inèdits en la democràcia espanyola. Uns acords que són ben rebuts, també, per l'opinió internacional, com reflecteixen mitjans de referència com The Economist, The Finantial Times o The Guardian. En bona mesura, curiosament, aquests acords hauran estat afavorits —ni que sigui involuntàriament— pel PP: en la seva obsessió per competir contra l'extrema dreta, els de Feijóo s'han tancat en un ultranacionalisme que els impedeix entendre's amb ningú que no sigui Vox. La rellevància històrica del nou govern d'Espanya és que integrarà, per primera vegada, tots aquells que durant moltes dècades, en dictadura però també en democràcia, han estat el blanc dels atacs de la dreta ultranacionalista: esquerrans, feministes, homosexuals, ecologistes, bascos i, naturalment, els sempre odiats catalans, tant de dreta com d'esquerra. Les dues Espanyes de Machado segueixen vives, però per primera vegada es reuneixen, sota un mateix govern, tots els fills repudiats de la Castilla miserable, ayer dominadora, que el poeta descrivia en els seus versos. Els que sempre han manat es resisteixen amb crits, insults, mentides, amenaces i, si no tenen res més, potadetes d'infant malcriat com el canvi exprés del reglament del Senat. Pel que fa al que ja és un tòpic sobre Pedro Sánchez (la seva famosa capacitat de supervivència), ell mateix l'explicava en el darrer tuit que té penjat al seu compte personal, on feia aquesta cita: “Albert Camus va dir una vegada: «La meva generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotat»”. Sánchez afegia: “Ara, no n'hi ha prou de tenir raó: cal vèncer”. És un bon plantejament.
