El viatge de la repressió a la política
1. Contra la dreta. La investidura de Sánchez, per fi, arrenca. El mandat del 23-J es fa efectiu. Què van decidir els electors aquell dia? Deixar en minoria el tàndem PP-Vox. Va ser una sorpresa perquè acabaven de guanyar les municipals i les mil veus de l’aparell mediàtic de la dreta espanyola portaven mesos cantant victòria. La ciutadania va jerarquitzar prioritats. I ara mateix la primera és aturar l'ofensiva d’una dreta desplaçada cap a l’autoritarisme postdemocràtic.
Els catalans vam jugar un paper important en el moviment que va deixar la dreta amb un pam de nas. No oblidem que dos-cents mil votants independentistes van optar pel PSC, en un gest de racionalitat democràtica: ja reprendrem la independència si cal, però ara no està a l’ordre del dia. Resultat: el PP es quedarà sol amb Vox. La resta votaran en contra. Amb els feixistes no s'hi juga. I Feijóo no només hi coopera sinó que fins i tot els ha volgut blanquejar, donant-los poder i reconeixement arreu. I ho ha pagat car. Sánchez una vegada més descol·loca els poders hispànics, començant pels històrics del seu partit, amb Felipe González al capdavant, que mai li perdonaran que un any després d’expulsar-lo de la direcció del PSOE es fes seves les bases del partit i els expulsés a ells.
2. Al límit. No hi ha dubte que la legislatura serà complicada per raons internes i externes. Amb una aliança d’actors tan diferents –i tots amb necessitat de treure pit davant del seu públic– el govern haurà de gruar cada llei, cada votació. ¿Seran capaços els diferents aliats de moure’s amb realisme buscant eixamplar el marc del que és possible sense trencar-lo? ¿O tornarem a les insuportables disputes de cara a la galeria per fer-se notar demanant allò que se sap que no es pot aconseguir?
A l’altre cantó, no només la dreta sinó també parts significatives del poder judicial i del poder econòmic s’han esbravat sense miraments contra “el cop d’estat” de Pedro Sánchez. En un PP desbordat per la frustració, Feijóo fa un paper d’agitador de masses que no li escau gens. I no crec que imitar Ayuso li faciliti les coses, sinó que més aviat afavorirà les intencions de la presidenta madrilenya. La coalició ha caigut com una humiliació. Primer, perquè la victòria es donava per descomptada (recordin que Feijóo ni va assistir al debat de candidats del 23-J). Segon, perquè la investidura demostra la seva solitud parlamentària. I tercer, perquè l’espai de joc s’obre: l’amnistia i els acords que l’acompanyen fan un reconeixement de l’independentisme i del procés del 2017, que semblava tabú.
La realitat es pot enquadrar però no es pot negar: Catalunya és com és, amb la seva complexitat. Ni com diuen els independentistes, ni com diuen els espanyolistes. I en el fons aquest és el canvi. Per molt que Pedro Sánchez digui que se sentia tan còmode amb el 155 com ara amb l’amnistia, arribar fins aquí no deixa de ser un reconeixement que el 2017 s’havia d'haver actuat –i es podia haver fet– d’una altra manera. No s’havia d’haver transferit la resolució del conflicte a la justícia. Que anés així en tenen culpa les dues parts: el govern de Rajoy i els que li van donar suport perquè ho fes, i els dirigents catalans per haver proclamat la independència amb plena consciència que era impossible, una frivolitat de tristes conseqüències. Ben diferent hauria estat si haguessin convocat eleccions.
3. Reconeixement. L’amnistia ofereix una possibilitat de retorn al principi de realitat. Per això em sorprèn la reacció d’alguns acadèmics de tradició esquerrana, especialment de Madrid, que insisteixen a presentar l’amnistia com una agressió al sistema constitucional i un atac a la justícia. Crec que l’amnistia té una part de sentit comú: donar-se una nova oportunitat. Però sobretot és reconèixer que el que va passar el 2017 mai hauria d'haver acabat als tribunals. S’havia d’haver afrontat políticament. I aquest reconeixement és la base de qualsevol retrobament. Que la dreta ho refusi frontalment és la seva guerra patriòtica. Que Pedro Sánchez es corregeixi a si mateix, i emprengui aquest camí de reconciliació, interpel·la a tothom. També als dirigents catalans que el 2017 es van entregar a la pèrdua de la noció de límits. I ho van pagar car.
