Amnistia: els ressentits i els esperançats
Hi ha aquests que passen el rosari pels carrers de Madrid en sufragi per la pàtria que, segons ells, un home ha venut a un altre, com l'home que va vendre el món d'aquella cançó de David Bowie. Hi ha també els xarlatans de l'independentisme, que remuguen contrariats perquè el pacte amb els socialistes –el de Junts, el d'ERC, tots dos alhora– els desbarata la pel·lícula que només ells s'havien imaginat, en la qual es reservaven el paper de guies al recte camí d'accés al ple domini de la terra (això és d'Espriu). Descobrir el propi ridícul sol ser incòmode, i no falta qui hi reacciona afegint-hi una mica més de ridícul encara.
La realitat té poc a veure amb traïcions, claudicacions, victòries o derrotes. Tots els conflictes passen en algun moment de la fase de l'enfrontament a la dels acords, que tampoc no acostumen a suposar cap tancament del conflicte, sinó l'inici d'una altra fase, centrada en les negociacions i el diàleg. La llei d'amnistia introdueix, però, en aquest punt de la història del conflicte, una novetat substantiva, que és el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, així com el reconeixement dels greuges adquirits per Catalunya amb l'estat espanyol, tant els històrics com els recents. És el punt de partida correcte per començar a negociar, en comptes de la desigualtat segons la qual Espanya era l'estat, i Catalunya, una mera part de l'estat sense personalitat pròpia que no podia decidir “contra” el conjunt. Aquesta era, en efecte, fins fa ben poc, la posició dels socialistes, que no tan sols sostenien aquesta desigualtat, sinó també que el dret d'autodeterminació ni tan sols existia. La política, però, és un fet dinàmic, i exigeix canvis que vagin d'acord amb la realitat.
La realitat és que, avui dia, els dos grans partits del bipartidisme espanyol estan dèbils (econòmicament dèbils) i resisteixen malament la intempèrie fora del poder. D'aquí la sobreactuació furibunda –i probablement delictiva– del PP aquests dies, que ultrapassa tots els nivells d'intoxicació del debat públic que li coneixíem fins ara a aquest partit, i que ja eren prou alts. I d'aquí també, de la necessitat de no quedar-se fora del poder, que el PSOE s'avingui a uns pactes que no són tan sols amb els catalans de centredreta i centreesquerra, sinó també amb els bascos de les dues bandes, amb l'esquerra espanyola (amb valencians i mallorquins sobiranistes a dins de Sumar), amb els ecosobiranistes d'esquerra gallecs i amb els canaris, sempre negligits –com els balears– per l'estat espanyol. No és una segona transició, com s'ha dit, però sí la possible obertura d'una nova etapa en la democràcia a l'estat espanyol, després que l'anterior quedés esgotada, en gran mesura, per la corrupció del sistema polític del 78 i per la seva intransigència amb la diversitat lingüística, cultural i nacional. Del compromís contra la corrupció i en favor de la diversitat dependrà l'èxit o el fracàs del que ara, de moment, és un projecte polític expressat en una llei d'amnistia.
