Publicitat
Publicitat

Una governança global per al segle XXI

Com a expresidenta de la Societat Americana de Dret Internacional, hauria de lamentar el recent Acord de París sobre el canvi climàtic i considerar-lo un fracàs. Tenint en compte els estàndards d’un tractat tradicional, es queda tristament curt. Ara bé, aquest dèficit és precisament el seu punt fort com a model d’una governança global efectiva per al segle XXI.

El patró or de la justícia internacional és el tractat, un document vinculant que pot ser aplicat pels tribunals, inclosos els d’arbitratge. Aquests acords inclouen alguna cosa més que declaracions d’intencions: contenen normes codificades i aplicables, juntament amb sancions en el supòsit d’incompliment. De fet, han de ser ratificats pel Parlament de cada país perquè passin a formar part de la legislació dels estats.

L’Acord de París no inclou cap d’aquestes coses. A efectes legals, als Estats Units és un acord executiu que afecta només l’administració del president Barack Obama. Un acord executiu i legislatiu tindria el mateix estatus que un tractat, només que un tractat ha de ser ratificat per dues terceres parts del Senat, mentre que un acord executiu i legislatiu ha de ser adoptat pel Senat i la Cambra de Representants seguint les mateixes normes que s’apliquen a la legislació interna. Un acord executiu establert per una administració no és necessàriament vinculant per al seu successor, tot i que ell hauria de renunciar-hi explícitament.

A més a més, a diferència del que passa amb un tractat internacional tradicional, les obligacions de l’Acord de París no són inamovibles. L’objectiu de negociar minuciosament els acords internacionals és que un cop es converteixen en llei no es poden modificar, si no és per mitjà de processos d’esmena formalment acordats. Aquesta permanència els atorga autoritat. Els 195 signants de l’Acord de París, en canvi, van crear un sistema no vinculant per ampliar les seves obligacions individuals cada cinc anys. En altres paraules, s’insta -no pas s’obliga- les parts a presentar revisions cada vegada més exigents dels anomenats INDC, objectius fixats per cada estat segons el seu propi criteri.

L’Acord de París també deixa enrere la idea de “compliment” com a segell de legalitat o il·legalitat. En essència, substitueix el compliment per la transparència, i crea un “marc de transparència més adequat”, que “basteixi una confiança mútua i promogui una implementació efectiva”.

En un article subsegüent de l’acord sí que es crea un mecanisme d’obligatorietat, però s’hi especifica que es basarà en el criteri dels experts, cosa que vol dir que els equips de valoració estaran formats per científics del canvi climàtic i experts en polítiques, a més a més d’advocats. D’altra banda, serà “facilitador”, ja que funcionarà de manera “transparent” i evitarà la confrontació i el caràcter punitiu. Això fa pensar en un grup de suport més que no pas en un comitè disciplinari.

En resum, segons el patró del dret internacional tradicional, l’Acord de París és essencialment una declaració de bones intencions que planteja objectius ambiciosos. Això no pot estar més lluny del Tractat de Viena, el Tractat de Versalles o fins i tot els tractats que prohibeixen les mines terrestres i institueixen el Tribunal Penal Internacional. I és precisament per això que té probabilitats de funcionar.

Per començar, abordar un problema tan complex i d’evolució tan ràpida com el canvi climàtic seria impossible amb compromisos permanents i vinculants. Tan bon punt es tanqués un acord -si és que es pogués tancar-, haurien canviat les proporcions i les característiques del problema, per no parlar de les tecnologies que es poguessin utilitzar per resoldre’l. La nova governança global que exemplifica l’Acord de París, que substitueix les regles fixes per uns processos graduals, s’ajusta molt millor als problemes que el món afronta avui en dia.

De la mateixa manera, en un món format per 195 països diferents -des dels desesperadament pobres o els assolats per conflictes bèl·lics fins als altament desenvolupats-, les obligacions imposades de dalt a baix no poden funcionar si són massa uniformes. Confiar en els objectius que traça cada país, cosa que requereix la col·laboració dels ciutadans i de cada govern per determinar de manera raonable el que poden aconseguir, és una estratègia molt més prometedora.

Ara bé, potser el canvi més important que incorpora l’Acord de París és el fet de passar de la coerció selectiva a una competència assumida col·lectivament. Els països, en lloc de denunciar-se per no haver complert una obligació legal, intentaran superar-se en l’esforç per ajudar a solucionar un problema que els afecta a tots. El mecanisme de la transparència facilita aquest canvi en la mesura que permet a periodistes, activistes, científics, ciutadans compromesos i empreses respectuoses amb el medi ambient participar en debats, difondre els èxits i els fracassos, sol·licitar ajuda i consell, i oferir suport als països que quedin enrere.

Això posa en relleu la característica crucial i definitiva del nou model de governança global que exemplifica l’Acord de París: el pacte a què es va arribar a principis de mes, igual que la Conferència de les Parts, no afecta només els governs. Tot i que l’acord insta els governs a continuar aportant fons públics al Fons Ecològic per al Clima, les persones i les entitats també hi tenen un paper important. Per exemple, durant les negociacions, Bill Gates va saltar al primer pla mundial quan va anunciar un fons de 2.000 milions d’euros per invertir en energies netes, aportat per la Breakthrough Energy Coalition (BEC), que agrupa 26 filantrops de tot el món, i la Universitat de Califòrnia.

Els negociadors de París van reconèixer que el món de l’empresa, la filantropia, la societat civil, la comunitat acadèmica i els ciutadans normals i corrents han d’exercir un paper en la solució d’aquest gran repte global. També hi ha canvis pel que fa als governs, ja que les autoritats municipals sovint superen significativament els seus equivalents d’àmbit estatal, i funcionen a través d’organismes com el C-40, una “xarxa de les megaciutats del món compromeses a solucionar el canvi climàtic”.

L’Acord de París és un conjunt de compromisos nacionals, esglaonats i superposats, plantejat per un ampli conglomerat de sectors i grups d’interès. No és una llei, sinó un pas audaç envers la solució d’un problema públic a escala global. I és l’única estratègia amb probabilitats de funcionar.

Copyright Project Syndicate

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT