Fa uns dies, en la presentació de la Nota d’Economia de la Generalitat dedicada a la prosperitat compartida, l’economista Branko Milanovic va recordar una idea que ajuda a entendre moltes de les tensions polítiques que vivim a Occident. Fa anys que parlem de polarització, de desconfiança en les institucions o de crisi de les democràcies liberals. Però sovint ens costa connectar aquests fenòmens amb els canvis econòmics que han marcat el món al llarg dels darrers anys.
En realitat, el que explica Milanovic comença amb una bona notícia. En les últimes dècades el món ha viscut un procés d’igualació de les rendes sense precedents. Gràcies a la globalització, centenars de milions de persones –especialment a l'Àsia– han sortit de la pobresa i han passat a formar part d’una nova classe mitjana global. Les diferències de renda entre països s’han reduït de manera notable. En termes històrics, és una transformació extraordinària: mai tanta gent havia millorat tant les seves condicions de vida en un període de temps tan curt.
Però aquesta història també té una altra cara. La mateixa globalització que ha ajudat a reduir la desigualtat entre països ha generat noves tensions dins dels països rics, com el nostre. En termes relatius, una part de les classes mitjanes i mitjanes-baixes d’Europa o dels Estats Units han perdut posició en el rànquing global de renda. Fa unes dècades, una llar amb ingressos modestos a Itàlia o Espanya es trobava molt amunt en la distribució mundial. Avui, milions de persones de països emergents han millorat tant les seves condicions de vida que les han superat.
Aquesta sensació de desplaçament relatiu és una de les claus del malestar polític que recorre moltes democràcies occidentals. Durant dècades, el contracte implícit de les economies avançades era que el progrés econòmic acabaria arribant a tothom. No sempre al mateix ritme, però sí amb la promesa que cada generació viuria millor que l’anterior. Quan aquesta expectativa es debilita –quan molta gent percep que el món avança però la seva posició relativa no millora– la confiança en les institucions també se'n ressent. I aquest sentiment s’accentua quan, dins dels mateixos països, el creixement s’ha distribuït de manera desigual: mentre alguns segments de renda milloren gràcies a la globalització o a determinades polítiques públiques, una part de les classes mitjanes percep que el seu progrés s’ha estancat.
La gran igualació global és una de les millors notícies econòmiques del nostre temps. Però perquè aquest progrés també sigui políticament sostenible, ha de traduir-se en millores visibles dins de cada societat. El creixement només consolida les democràcies quan la majoria percep que també en forma part. Si aquesta sensació desapareix, la prosperitat deixa de ser un projecte col·lectiu i es converteix en un problema polític.
