La gran incògnita del 12 de maig
Cap partit està en condicions de proclamar-se beneficiari principal i molt menys a títol únic de la decisió del president Aragonès de convocar eleccions anticipades. Ni Esquerra, que tenia la paella de la convocatòria pel mànec, ni el PSC d’Illa, guanyador a les últimes enquestes, ni Junts, que ja ha tret la bandera del plebiscit Puigdemont, el polític de qui parlaran més tots els mitjans de Catalunya i de Madrid, sigui o no sigui candidat. Tots tres tenen actius i passius, que van de l’atractiu del cap de cartell al balanç de la legislatura, passant pels incompliments de les promeses electorals del 2021 i les contradiccions acumulades.
A més a més, l’electorat català no és un mercat fàcil. L’exigència del votant d’esquerres i de l’independentista pot deixar gent a casa, igual que, a última hora, pot motivar el vot perquè no guanyi segons qui. I perquè aquesta vegada la no aprovació de pressupostos ha estat percebuda com el resultat de prioritzar els interessos de partit per sobre dels interessos de la gent. Que els partits van sempre amb la calculadora ja ho sabem, però el que no s’entén ni amb l’esmena a la totalitat dels comuns, ni amb la de Junts ni amb la decisió del president d’anticipar eleccions és quina calculadora han fet servir per acabar trobant-se que ara tenen dos mesos per seduir un electorat que no està per a gaires seduccions. La societat viu molt al límit econòmic, ho està passant malament i el mínim que es podia demanar al Parlament és que fes la feina i en sortissin uns pressupostos, per més que mentre no puguem disposar del nostre esforç fiscal sempre seran insuficients.
