19/10/2021

La gran massacre dels mercats

4 min
Desabastiment de combustible al Regne Unit.

Durant el període previ a la crisi mundial del 2008, unes quantes veus profètiques ens van advertir d’una inestabilitat sistèmica que podria arribar a ser catastròfica. En un famós discurs del 2005, Raghuram G. Rajan va avisar explícitament que, tot i que els canvis estructurals i tecnològics apuntaven que, en teoria, el sistema financer diversificava els riscos més que mai, a la pràctica potser els estava concentrant. Aleshores es van riure de Rajan; Larry Summers, exsecretari del Tresor dels Estats Units, no va ser l'únic que el va qualificar de luddita (per les bandes d'obrers anglesos que, al principi del segle XIX, volien impedir, mitjançant la violència, la introducció de màquines en la indústria).

Aquest episodi em ve al cap davant del desabastiment generalitzat que s’està posant de manifest a tot el món. Està afectant els mercats de gas, els conductors de camions, el diòxid de carboni (per estrany que sembli), les joguines, els mobles per muntar, els iPhones, els xips d'ordinador i moltes més coses. ¿Aquests xocs d'oferta acabaran sent només una interrupció temporal mentre l'economia mundial es recupera de l'impacte de la pandèmia del covid-19? ¿O assistim, en canvi, a una debacle del sistema de producció mundial? I, en aquest últim cas, ¿quina mesura es podria aplicar a la cadena de subministrament que equivalgués a les intervencions dels principals bancs centrals per impedir un col·lapse financer mundial el 2008?

Els paral·lelismes entre els actuals xocs d’oferta i les turbulències financeres del 2008 són sorprenents. Abans d’aquestes crisis, el supòsit més generalitzat era que els mercats descentralitzats oferirien una resistència adequada, ja fos diversificant els riscos financers o garantint uns subministraments alternatius.

En el sector energètic, per exemple, s’ha produït una evolució ininterrompuda per passar de l'autosuficiència nacional a la dependència dels mercats mundials. La Unió Europea va iniciar el procés de “liberalització” el 2008; va obrir així la porta a una nova competència en gas i electricitat en el que havia de ser un mercat de tota la UE. Per bé que algunes veus ja havien expressat la seva preocupació per les repercussions que això tindria en la seguretat dels subministraments, els responsables polítics van tirar endavant les lleis que van deixar les importacions d’energia de les economies europees en mans dels mercats mundials.

Però la majoria d'analistes –i responsables polítics– no van preveure que els mercats mundials de gas i molts altres productes bàsics es trobarien amb colls d'ampolla o altres impediments. La suposada diversificació de l'oferta derivada de la liberalització sol ser il·lusòria. En el cas de molts productes –com ara els semiconductors o el CO2 (un subproducte fertilitzant) per al processament d'aliments–, els subministraments s'han concentrat més. I la divisió, al llarg de diverses dècades, de les cadenes de producció mundials en baules cada vegada més especialitzades s’ha traduït en unes correlacions inesperadament estretes entre els xocs d’oferta de diferents indústries, com passa amb els fertilitzants i els aliments, o els semiconductors i els automòbils.

A més, alguns tipus de desabastiment (com ara el de conductors de camions i contenidors de transport marítim o de gasolina al Regne Unit) afecten directament la logística que connecta les baules de les cadenes de subministrament. Com a conseqüència, els punts dèbils de seguida es reforcen mútuament i també s’intensifiquen tots sols. El disseny del sistema de producció mundial, molt especialitzat i basat en el mètode “just a temps” (consistent en produir en l'instant oportú diversos productes per generar els mínims estocs) ha comportat avantatges substancials, però els seus punts dèbils s’han accentuat visiblement.

Així doncs, ¿com haurien d’enfocar els responsables polítics aquesta falta de resistència del sistema i què es pot fer per corregir-la? Benjamin Golub, de la Northwestern University d’Illinois, ha demostrat que la teoria de les cues ens ajuda a entendre com un petit canvi en un sistema que funciona bé (com ara una cua única per a totes les caixes d’un supermercat) pot fer pujar moltíssim el temps d’espera. En canvi, introduir una mica de temps de marge en un sistema el dota de molta resiliència.

Igualment, el clàssic model de la teranyina demostra que els retards poden desestabilitzar els mercats i provocar grans fluctuacions en la demanda i l'oferta. Si la demanda respon menys que l’oferta als senyals de preus i les expectatives sobre el futur es revelen incorrectes, una reacció endarrerida dels proveïdors impulsa la volatilitat.

El famós problema del bar El Farol plantejat per W. Brian Arthur, que combina les decisions preses amb el pas del temps i la necessitat de definir unes expectatives, dona un resultat també inestable. I, com ha assenyalat Tera Allas, de McKinsey & Company, la dinàmica del sistema es va inventar per enfocar les cadenes de subministrament com a sistemes dinàmics complexos, no lineals.

Per tant, hi ha molts models mentals per entendre el problema actual del desabastiment. El desafiament més urgent és recuperar l’estabilitat i corregir l’escassetat de productes perquè la població no es trobi amb unes festes sense vacances, ni joguines, ni galls dindi ni gasolina.

La màxima prioritat és que els governs disposin de millors dades i d’una millor intel·ligència empresarial. Després de 30 anys de globalització, és sorprenent que la informació sobre els fluxos de productes a les cadenes de subministrament mundials sigui tan poc detallada i gairebé inaccessible per al públic. Els ministeris han de reinstaurar el coneixement de la indústria a partir de l’enginyeria, un tipus de coneixement que era més habitual quan la política industrial es considerava una funció clau dels governs.

A curt termini, però, els mercats descentralitzats i els senyals de preu són el problema, no la solució. Els governs hauran d’intervenir –mitjançant el desplegament de l’exèrcit per conduir camions cisterna o les subvencions a la producció– per mitigar part del desabastiment.

Quan baixi la preocupació per l’oferta immediata, les empreses i els responsables polítics s’hauran de plantejar quin tipus d’assegurança o marge de flexibilitat han d’incorporar, a llarg termini, al sistema productiu. De la mateixa manera que els bancs van haver d’augmentar les seves reserves de capital després del 2008, potser ara haurem de renunciar a la producció “just a temps” i redefinir la productivitat a partir dels riscos de la cadena de subministrament.

Copyright Project Syndicate

Diane Coyle és catedràtica de polítiques públiques a la Universitat de Cambridge
stats