El gran reemplaçament

1. Assimilació. “L’assimilació és una manera d'integrar que reclama el control cerebral dels reflexos més arcaics”. Així explica Éric Zemmour, en el seu darrer llibre, França no ha dit la seva última paraula, la seva via per resoldre la tràgica situació del seu país: “L’existència del poble francès està en perill”. “No podem suportar dues civilitzacions en territori francès”. I es presenta ell mateix com èxit de la teràpia per expurgar els orígens: “Jo soc un jueu d’Algèria crescut en un barri perifèric de París a qui l’herència familiar i les lectures han transformat en francès de la terra i dels morts”. És de fet una reformulació del gran reemplaçament que predicava el seu col·lega Rénaud Camus. L’assimilació (fins a forçar els que venen d’altres llocs a renegar del seu passat, és a dir, a deshumanitzar-se) i, com a lògica conseqüència, un estat fort sotmès al poder executiu. “Tenim contrapoders que han esdevingut poders, és a dir, la justícia, els mèdia, les minories. Hem de retirar el poder a aquests contrapoders”.

Assimilacionisme i autoritarisme: ja fa alguns anys que Éric Zemmour es passeja amb aquestes dues banderes pels mitjans de comunicació (aquests que vol neutralitzar) i les xarxes. A mig any de les eleccions presidencials franceses, en el paper de candidat que encara no ha confirmat si ho serà, és l’estrella de la campanya electoral. I fins i tot personalitats de l’esquerra con Jack Lang o Jean-Luc Mélenchon l’han reconegut debatent amb ell. El monstre va ocupant espai. Si porto aquest tema aquí és perquè alimenta i dona reconeixement a unes mutacions que ja fa temps que s’estenen de manera alarmant per l’escena europea. I que obliguen a plantejar-se moltes qüestions. Començant per la més elemental: ¿és fent el sord que es defensa la democràcia avui?, ¿no ens hauríem de preguntar per què passen, per què tenen èxit aquests missatges? La resposta automàtica és la combinació de la por (suma d’incertesa i malestar) i la desconfiança de la gent amb els que manen. Però no n’hi ha prou.

Malauradament Marshal McLuhan ja fa anys que no hi és (des del 1980) per poder-nos explicar si la comunicació digital és un mitjà calent o fred, i de quina manera pot excitar les passions que curtcircuiten la democràcia. En tot cas, Zemmour s’ha acomodat molt bé al sistema mediàtic actual, on més que mai la repetició, que es fa exponencial, fa veritat.

2. Autoritarisme. No hi ha dubte que és un moment d’una certa crisi del sentit, allò que afegim a les coses per crear-nos un marc de referència per a la vida, i que la capacitat de fer soroll marca punts, en un moment en què el pensament crític massa sovint sembla que estigui de vacances. Però fa feredat veure com la dreta francesa sembla que busqui la manera d'acomodar-se a aquest espectacle mentre l’esquerra segueix entretinguda en la psicopatologia de les petites diferències.

Quin és el problema? ¿Es pot plantejar amb les relacions de poder actuals un projecte polític creïble per a la gent: que transmeti la possibilitat de contribuir a millorar les coses? ¿O no hi ha altra sortida que embolicar-se amb la bandera patriòtica procurant així fer oblidar la dura realitat econòmica i social? És el que fa Zemmour, que, com tota l’extrema dreta actual, no qüestiona en absolut l’ortodòxia neoliberal. De manera que el trist debat a França és ara mateix si Zemmour afavoreix Marine Le Pen o la perjudica. En la mesura que l’esquerra està fragmentada i sembla irreconciliable és improbable que Anne Hidalgo pugui arribar a la segona volta i, en canvi, Zemmour aporta una part de clientela diferent de Le Pen que podria donar inesperades opcions al que arribi primer dels dos. 

En tot cas: no prenguem l’avís en va. Les pulsions autoritàries creixen a França, però també aquí (i fa por veure com els autors d’un manifest presumptament constitucionalista conviden Vox a apuntar-s’hi o com el bipartidisme pacta el control dels tribunals) l’assimilacionisme és una temptació inherent a tot nacionalisme, encara que afortunadament no sembla que n’hi hagi cap amb prou poder simbòlic per creure’s que pot absorbir mentalment els altres. Però sovint l’autoritarisme és fruit de la impotència. I actualment la política fa mostra de tanta feblesa que, com hem vist enfront del Procés, la temptació autoritària no és impensable.