Una gran victòria (Federica)

Com no ens cansàvem de repetir tots els que ens dediquem a escriure ficció, al cap de molt de temps la filla del rei havia de ser imputada. En un bon guió, la catarsi sempre s'ha de fer esperar. Ara, però, ens queden uns serrells. Per una banda, tenim que el rei és inviolable. Pot passar, doncs, que a ell no se l'imputi i que, en canvi, a la reina Sofia i a la Corinna sí. Per tant, ens hauríem de preguntar quin és l'esperit de la inviolabilitat del rei. ¿És inviolable perquè un rei està per damunt nostre i, per tant, si comet actes delictius li fem la gràcia de no tenir-l'hi en compte? ¿O bé és al revés? ¿És inviolable perquè un rei està per damunt nostre i, per tant, és impossible que cometi actes delictius? Si l'esperit de la inviolabilitat del rei fos la segona possibilitat, potser la inviolabilitat deixaria de tenir raó de ser, atès que el rei ha demostrat que menteix i que està tan enfangat com la filla.

També tenim la qüestió dels fills del matrimoni de ducs imputats. En qualsevol procés normal, els fills menors dels presumptes corruptes no surten per la tele. No els hem vist mai la cara. Està prohibit retratar menors sense consentiment patern. Però la monarquia és una maquinària perversa. I com que el poder passa de pares a fills, els fills dels que ara regnen (i que un dia regnaran) surten a les revistes, a la tele i a les fotos oficials. Així ens hi acostumem.

De la mateixa manera que la inviolabilitat del rei és una aberració de la democràcia, que coneguem les cares d'aquests menors també ho és. Esclar que acabar amb aquests costums i no acabar amb la monarquia seria tan absurd com fer comunions pel civil. Només espero que la reina Sofia, tan professional, sabrà estar a l'altura de les circumstàncies. Ara, per salvar el tron, només li queda dir que en realitat la infanta Cristina no és filla del rei.