Qui va guanyar el 21-D?

Quan M. Rajoy va marxar, fem memòria, els problemes continuaven però vam sentir alleujament. Qualsevol cosa que vingués no seria tan catastròfica. De la mateixa manera, després d’una trobada que va ser un pols entre govern espanyol i Govern, els problemes continuen igual, però alguna cosa ha canviat i cal constatar-ho.

Quan s’està enmig d’un conflicte i tot està regirat, no se sap qui va guanyant. ¿El govern espanyol o el Govern? ¿L’Estat o la Generalitat? El millor és preguntar-se qui es queixa més. Hi ha queixes per tot arreu, però les més sorolloses arriben des de Madrid. No són queixes, són xiscles.

La dreta espanyolista, ja desfermadament franquista, s’ha anat alimentant del càstig als catalans, i el moviment tàctic que acaba de fer Pedro Sánchez la descol·loca. Sánchez es va apoderar d’un nou escenari polític, porta la iniciativa i va deixar els seus rivals enrere, clamant. També va aconseguir les regnes del partit. El susanisme és passat i, encara que dins hi té dirigents territorials a la dreta del PP que s’alimenten també d’espanyolisme cutre, ressentiment, enveja i odi a tot el que és català, només els queda enganxar-se a l’estela d’un president que té la iniciativa política. Sánchez, un cop més, va ser audaç i li va sortir bé.

Però una cosa així el govern espanyol no la fa pel seu compte sense contrastar-la amb la casa reial. Els espanyols viuen a Alícia al país de la Transició, ignorant que la Jefatura del Estado fundada per Franco es va traslladar, incloent-hi la direcció de les forces armades, a la monarquia, és a dir, un poder efectiu per al Borbó. No, el Regne d’Espanya no és una monarquia parlamentària convencional, és una veritable monarquia, i de la mateixa manera que l’any passat Felip va despullar el paper del rei i va posar també en evidència el seu propi caràcter autoritari amenaçant i llançant la repressió a Catalunya, en aquesta ocasió, obligat per la realitat d’uns catalans tossuts i d’una Europa que pressiona, va acceptar l’estratègia que va iniciar Pedro Sánchez. Sánchez guanya i la Casa del Rei també. Continuar en la seva posició anterior quan la paraula república ja és a la societat seria suïcida.

¿Van guanyar alguna cosa la Generalitat i els catalans? En el seu origen, el moviment cívic català generat després de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 era l’exigència de respecte a les persones i al país i el reconeixement del seu caràcter nacional. Des de llavors l’Estat es va negar a dialogar i, per contra, sobre Catalunya com a país i els catalans com a poble s’hi han abocat sistemàtiques acusacions que han alimentat un clima d’histèria xenòfoba entre la població espanyola, i s’han llançat amenaces de càstig que han acabat realitzant-se.

Sense recordar aquests antecedents i aquest context no es pot jutjar la trobada del dia 21, i per això mateix crec que la cimera d’aquestes dues administracions va ser un èxit polític molt important de la societat catalana. Té raó el govern espanyol quan respon a acusacions de l’oposició dient que no va cedir res a Catalunya, perquè el que diuen des del Govern és cert: no van concedir res concret. Però aquest pas màgic amaga l’essencial, sí que li va reconèixer a Catalunya el seu caràcter nacional.

El sobiranisme català va resistir fins a obligar l’Estat a reconèixer Catalunya com un subjecte polític propi, i això és tan evident que no només es mostra en aquesta cimera de dos governs sinó en el comunicat conjunt, que té un valor essencial. Els que al·leguen que són meres paraules neguen el que és evident. La lluita política és per paraules que quan són formulades i signades tenen conseqüències en la vida de les persones i els països. El comunicat reconeix un “conflicte pel futur de Catalunya” entre aquests dos països representats pels seus governs, compromet a un diàleg polític democràtic per resoldre’l, d’una manera que satisfaci la majoria de la societat catalana. Em sembla absolutament democràtic i deixa el camí obert per a un diàleg i una negociació.

Naturalment en la negociació guanya qui tingui una posició de poder sobre l’altre, i el govern espanyol sap que el sobiranisme està dividit i encara enfrontat. El govern espanyol farà el que pugui per mantenir i augmentar la divisió, per afavorir l’entreguisme del rival i anul·lar les posicions més dures. L’actitud cap al molest president Puigdemont clarament pretén reduir l’escenari a un diàleg amb l’administració autonòmica existent. Pròximament, per calmar el ressentiment de bona part de la població espanyola, escenificarà “cimeres” amb altres autonomies i reconduirà el debat a una simple reforma autonòmica: deixar de banda l’Estatut que el Constitucional va imposar als catalans i elaborar un altre Estatut entre les renovades queixes de favoritisme d’altres autonomies. Quan el rival et vol prendre alguna cosa és perquè aquesta cosa et fa fort. Catalunya ha arribat a un nivell de maduresa política com a país que no es pot permetre lliurar el poder democràtic acumulat amb tant de cost i d’esforç. Una societat així no hauria de renunciar a res del que considera bo i just. Això és democràcia i es diu autodeterminació.

Ara bé, qui cregui que Roma es va fer en un dia és perquè no ha llegit Gibbon. La proclamació de la República, que va ser un somni per a una ciutadania orgullosa i lliure, realment va ser un somni induït pel govern de M. Rajoy, que no va permetre que hi hagués alternativa precisament per destruir l’autogovern i ocupar Catalunya per la força. Però aquesta demanda republicana, així com els partits i instruments que la mantenen viva, és part del que ha guanyat aquest país, que ha passat de comunitat autònoma a nació. Ara queda fer política, és a dir, gestionar el que es té, traçar plans i una societat mobilitzada que defensi el que ha guanyat i continuï reclamant el que és seu.

Més continguts de