De la guerra d’Ucraïna a 'Gran Hermano'

El febrer de l’any passat, a l’inici de la invasió russa a Ucraïna, Telecinco va començar unes retransmissions esperpèntiques de la guerra. La seva enviada especial era una jove reportera, Sol Macaluso, que es passava les connexions en directe plorant atemorida. Més que informar sobre la guerra relatava la seva fugida d’Ucraïna. No era periodisme sinó un espectacle dramàtic en primera persona. No cal dir que aquest plantejament va entusiasmar a Mediaset i hi van fer connexions tothora en magazins i informatius. Macaluso anava explicant les vicissituds de l’equip de televisió que l’acompanyava, la gent que els acollia a casa seva i el recorregut que els quedava per fer fins a la frontera. Era el relat de la seva peripècia. Telecinco va escollir una enviada especial que, quan va ser al lloc dels fets, ja volia fugir-ne cames ajudeu-me. En l’odissea del retorn a casa, d’uns quants dies, parlava amb angoixa, enviava missatges en directe a la seva mare plorant i cridava amb el so llunyà de les bombes. Ella era la protagonista, i la guerra, secundària. La tragèdia narrativa va arribar al seu clímax quan va explicar que el càmera ucraïnès que l’acompanyava li havia demanat que s’emportés la seva filla adolescent a Espanya i se'n fes càrrec mentre durés la guerra. 

Un any i mig després, concretament 567 dies més tard, justament aquest dijous a la nit, també a Telecinco, Sol Macaluso reapareixia en pantalla com a concursant de Gran Hermano Vip. Ironies de la televisió: una presumpta periodista va fugir d’una realitat crua, verdadera i tangible i ara s’ha refugiat en un concurs de fingida telerealitat. L’aparició sorpresa d’aquesta participant en l’estrena del programa posava en evidència una de les característiques de Gran Hermano: l’artificialitat. El concurs es va arribar a vendre en els seus inicis com un experiment sociològic basat en l’observació permanent de la realitat. Vint-i-tres anys després d’aquella estrena que abocaria la televisió a una pandèmia de telerealitat, Gran Hermano –i tots els programes del mateix gènere– s’ha convertit en un format absolutament artificial. Concursos que fabriquen ecosistemes on s’indueixen els conflictes per construir una vida falsa, estrafolària, hipertrofiada i inflamada. Pura impostura. Bona part dels nous concursants han crescut nodrint-se d’aquest tipus de formats i han desenvolupat una personalitat exhibicionista ajustada a les necessitats mediàtiques. Influencers, concursants professionals, exdones i xòfers de famosos sense feina, artistes frustrats, esportistes retirats, fills de celebritats sense ofici ni benefici i narcisistes patològics formen una fauna postissa i grotesca. 

Potser Sol Macaluso i tots aquests personatges necessiten construir el seu jo en un entorn prefabricat i controlat, fet a la seva mida, perquè només així saben quin paper interpreten. En canvi, la realitat, la que tots compartim, se’ls fa insuportable perquè la vida els recorda que només són una circumstància en un món inabastable on passa de tot al marge d’ells mateixos.