Contra la guerra, llibres i no censura
A la Fira del Llibre de Frankfurt no només s’hi troben agents i editors per comprar i vendre drets, també s’hi organitzen nombroses activitats al voltant dels llibres. Taules rodones, conferències i lectures serveixen per establir diàlegs i debats, per mostrar una part del que es cou en l’extens món de la literatura d’avui. És a dir, és el contrari de la guerra i la violència perquè per molt vehements que puguem ser escrivint apostar per la paraula i no per les bales serà sempre un acte en favor de la pau. Per això les derives censores que atribueixen al llenguatge o a la creació artística totes les maldats del món actual ens porten cap a un món més crispat i menys capaç d’exorcitzar a través de l’art les seves parts més fosques. Jo puc rebatre una idea que m’arriba per escrit, puc contestar amb més paraules i puc reconèixer en l’interlocutor amb qui no estic d’acord un ésser humà de carn i ossos però no puc enfrontar-me a un tanc amb les mateixes eines. Val més una literatura incòmoda que la censura.
Però vet aquí que en els últims temps la censura amb noves formes s’ha anat infiltrant i normalitzant en l'opinió pública i ha calat la idea que és acceptable corregir la llibertat creadora dels escriptors encara que sigui d’una manera subtil. A la Fira del Llibre de Frankfurt l’escriptora palestina Adania Shibli havia de rebre el premi Liberatur per la seva novel·la Un detall menor (publicada en castellà per Hoja de Lata) però Litprom, l'organització que la concedeix, ha decidit posposar la cerimònia d’entrega “a causa de la guerra començada per Hamàs”, segons explica a la seva pàgina web. O sigui que una organització terrorista comet actes deplorables contra la població civil i qui en paga les conseqüències és una escriptora que fa servir paraules i no el fusell. Amb una prosa d’una enorme bellesa, a Un detall menor Shibli explica el cas real de la violació i assassinat d’una beduïna el 1946 al desert de Negev per part de soldats israelians. I de nou som les dones les que hem d’esperar que es resolguin els problemes que creen els homes, hem d’esperar que arribi la pau, que no hi hagi conflictes per poder explicar la història des del nostre punt de vista. Si resulta tan terrible aquesta censura camuflada de prudència és perquè la por a l’antisemitisme és més gran que la por a silenciar les veus que denuncien la barbàrie i perquè la mateixa fira, que havia d’acollir la cerimònia i no és qui dona el premi, va fer un comunicat solidaritzant-se i declarant que estava no només del cantó dels israelians víctimes del terrorisme (posicionament que podem compartir tots sense matisos) sinó del mateix Estat d’Israel. Que molts ciutadans del país de Netanyahu culpin i critiquin l’actuació del seu actual govern sembla que no anima la fira a matisar la seva solidaritat amb aquells que ara mateix massacren Gaza. Ha estat una decepció enorme. Jo estava convençuda que un espai on regnen els llibres, la literatura, l’intercanvi de paraules i la llibertat d’escriure seria sempre un espai per cultivar la pau i no les crides a la venjança més atroç, tan inútil com els actes dels Hamàs.
És certament preocupant que cada cop més anem acceptant que un escriptor ha d’escriure des de la correcció política o alineat amb els valors imperants. Un escriptor expressa el que li provoca el seu present i les seves circumstàncies, adopta l’actitud que li dona la gana davant del fet que en altres terrenys s’han de presentar de la manera més objectiva possible. Si incomoda, si no agrada, si conté el que és menyspreable i aberrant i no volem abocar-nos-hi, sempre tenim l’opció de no llegir-lo o de contestar amb un altre relat. O el que encara és millor: tenim la possibilitat d’eixamplar els límits de la literatura escrivint nosaltres mateixos des del que som, el que pensem i el que sentim.
