Catexit és Brexit?

Molts analistes han utilitzat les mateixes expressions per parlar del Regne Unit i Catalunya

Al llarg de tot aquest darrer temps ha estat més que temptador establir paral·lelismes entre el viacrucis del Brexit i el Procés català, diguem-ne el Catexit. Sense anar més lluny, aquests dies de campanya ho ha fet el ministre Borrell. I ni els analistes més respectuosos han pogut evitar les similituds del llenguatge, assimilant un Regne Unit "sense nord" a una Catalunya a la recerca d’una Ítaca inexistent. Entre els referents comuns hi hauria la postulada incapacitat de gestionar els processos (dos líders britànics dimitits, els catalans empresonats o a l’exili), el cansament de la reiteració d’arguments i l’avorriment per la persistència en els posicionaments propis i aliens. Davant d’això s’han fet comentaris de tot tipus. "Els electors van ser enganyats, els seus líders els amagaven la realitat, que s’imposa des dels tractats internacionals i el pes dels estats... Què us havíeu pensat?" Versió passada per la trituradora: "La democràcia té el límit de l’'statu quo' i els referèndums no poden decidir coses importants". O més grollerament: "¿Algú s’ha oblidat de qui mana aquí?"

Anem a pams amb l’anàlisi del llenguatge. Primer. Els líders i els 'influencers', es diu, van enganyar quan van dibuixar escenaris de futur. Mentida. En tot cas van aplicar els seus raonaments a uns escenaris incerts que es derivaven de l’aplicació d’uns suposats principis democràtics diferents dels que després han prevalgut. O, més ben dit, s'han imposat. Les reaccions dels poders eren efectivament interpretables, i que es confirmin els pitjors supòsits només indica que la democràcia s’entén de manera diferent segons els 'demos' de referència. A més, qui té el poder, si alhora no té gaires escrúpols, pot forçar les coses perquè les profecies es compleixin, especialment en contextos polítics en què els que haurien de ser preservadors de les essències (les institucions europees) o els que les reclamen (part important dels ciutadans de Catalunya) tenen una posició feble.

Segon retret. “La ingenuïtat d’uns resultava propera a la irresponsabilitat”. No. Les coses es poden complicar fins al límit quan el terreny de joc no està equilibrat i l’àrbitre va a favor d’una de les parts. Cap sorpresa. El temps, a més, juga en contra del dèbil. Quan no s'assoleix un acord, la incertesa inquieta tant els mercats internacionals com els més locals, i sense recursos per sostenir una transició, l’espera esdevé molt dura. L’'statu quo' sempre té avantatge. Qui ha de demostrar a la seva gent que el canvi suposarà una millora és la part que diu que es vol separar i sortir de la dependència. Entre aquesta gent sempre hi conviu, a més, un grup advers al risc: el que es beneficia de la situació i vol conservar-la a conveniència; i també hi perviu la por dels que dubten amb raó de si el sacrifici present val la pena a canvi dels avantatges futurs que es plantegen. Tot això, depenent de fets tan simples com les diferents maneres de valorar les conseqüències futures d'un Regne Unit fora de la UE o una Catalunya fora d’Espanya, o per raó de la situació econòmica o de l'edat dels ciutadans.

Alguns mitjans, especialment els molt endeutats, són els que més contribueixen a fer que res canviï posant la seva capacitat d’entabanar al servei dels seus creditors, que dominen l'establishment i no volen canvis incerts. Això ho reflecteixen insistentment els tertulians, que debaten des de quotes polítiques i que es recreen amb arguments a banda i banda com si totes les opinions valguessin per igual. En tot cas, del que es diu sempre en queda pòsit, sobretot si serveix per aixecar entrebancs en lloc de camins de trobada, i per absurd que sigui. A aquelles diatribes sovint s’hi afegeixen opinions acadèmiques, posades al servei de l’empresariat menys intel·ligent, el que es creu amb dret a modular les qüestions polítiques. Com a resultat de tot això, l’altaveu ensordidor que depreda el sentit comú esdevé infinit.

Finalment, trobem l’argument de les societats dividides. Sí. Divisió que ara emergeix però que en realitat ja existia. La situació, al contrari de la interpretació que s'hi sol donar, mostra el seny de qui fins ara se sentia minoritari i respectava el paper de qui avui pot haver deixat de ser majoria. En bona part, per culpa dels errors reiterats de qui l'ha patrocinada, és a dir, per culpa de les actuacions dels poders que avui es qüestionen. I si abans uns s’imposaven per raons de fet, ara altres proven de fer-ho per raons de dret, via referèndum democràtic, mai no considerat suficient si no dona el resultat que esperen els que manen.

I sí. El poder marca. Això fa diferent el Catexit del Brexit si ens atenim als protagonistes. La City de Londres mana massa per no aconseguir una solució final negociada; el Regne Unit és una democràcia consolidada i disposa dels poders d’un estat. Una diferència clara amb la situació catalana.

Més continguts de