15/06/2020

L’obscenitat de la vellesa

3 min
Una empresa apartada d’una residència pot recuperar-ne la gestió

"Què tenen de repel·lent aquestes tres paraules?”, es preguntava Anna Murià en un passatge sobre la textura emocional dels mots vella, vellesa, vell en el seu diari Reflexions de la vellesa. “¿Són obscenes, són insultants?”, continuava el seu argumentari.

De les múltiples fórmules que anul·len la singularitat en la vellesa, n’hi ha dues de particularment irritants: l’eufemisme etari (referent a l’edat) i la infantilització.

La més recurrent, i no dic res de nou, és aquella insistència en emprar àvia o padrí. S’ha naturalitzat per la força del costum. Naturalitzar, però, només significa que alguna cosa es comporta “com si fos una altra”, un “fer veure que”, un “donar forma a força de repetició”. No poso en dubte que es diu amb respecte, empatia, fins i tot amb estima. Ara bé, aquest tractament parteix d’una concepció de la família idealitzada i uniformitzada que imposa la reproducció obligatòria per assolir una “feliç” successió generacional, una concepció inoperant quan s’opta per models de família no nuclear. Dones que decideixen no tenir criatures o viure soles. Persones LGTBIQ+ que no inclouen la reproducció en el seu projecte de vida. Persones que no són àvies. Vides singulars que no encaixen en un estàndard massa estret per a una franja d’edat farcida d’experiències de vida ben diverses i que, per aquesta raó, tampoc encaixen en un model assistencial bastit sobre rols de gènere i prejudicis sexuals. No deixeu de llegir dos contes impactants sobre les contradiccions d’una vella davant del desig sexual i l’alliberament d’un vell trans en una residència geriàtrica. Em refereixo a Soroll de passes, de Lispector (d’això, feliç centenari, Clarice!), i El senyor Benesset, de Quim Monzó.

En emprar els mots àvia o padrí recloem en una bossa etària les experiències singulars i confinem la senectut en un apart que anul·la la trajectòria vital individual. L’ancianitat queda reduïda a l’espera de la mort, la memòria de la vida viscuda, la contemplació resignada d’altres de més joves que produeixen i gaudeixen la vida. Un apart, doncs, un fora d’escena de la vida en comú. Murià, però, s’hi resisteix: “Què deuen veure ells en mi, els joves? ¿Una relíquia de temps que ells no han viscut? ¿Una font d’informació sobre circumstàncies que desconeixen? No em plau”.

Una altra fórmula ben irritant és aquella insistència de les filles (femení inclusiu) en afirmar que “es comporta com un nen” (masculí inclusiu, també). Recórrer a la infantilització de la vellesa s’assembla força a llançar un bumerang. Es diu per explicar sense entrar en detalls els comportaments estranys i fora de norma de les ancianes, però acaba tornant i component un retrat emocional ben definit de nosaltres, les filles. Mostra la nostra incomprensió, fins i tot rebuig, cap a les amargors de l’ancianitat: el declivi, la malaltia, la dependència, l’obstinació, la incomprensió del món. Posa en evidència la desolació, la tristor, el dolor, l’orfenesa que sentim en assumir la vellesa de la generació precedent. Fa palesa la ràbia davant d’un inevitable: la inversió dels rols de cura i protecció. I encara desvela la frustració de no aconseguir l’obediència de la mare o el pare quan la filla imposa com s’han de fer les coses, quan els tractem com si fossin nens.

Hilda Hilst, una escriptora brasilera imprescindible que acaba de ser traduïda al català per Prometeu Edicions, narra la vellesa a partir del monòleg de l’obscena senyora D. El seu nom ve de derelicte i desemparança. Als seus seixanta anys està decidida a viure en el forat de l’escala, en un apart. Ocupa els seus dies parlant sobre la vida i ficant peixos de cartró dins d’una peixera amb aigua. Com que es desfan, cada setmana n’ha de retallar de nous. Des d’aquell forat, la incompresa senyora D fa el dol pel seu home mort en un monòleg que aborda l’obscenitat, és a dir, tot allò que roman fora d’escena en la vellesa: l’enyor del sexe, la solitud, la mort, el mal, el final d’una manera de viure.

La senyora D ens interpel·la: “Sisplau, volia parlar-te […] d’aquests no-resos del dia a dia que van consumint la millor part de nosaltres, volia parlar-te del fardell que duem a sobre quan envellim, de la desaparició”. En temps del covid-19 les pautes de confinament han aprofundit la frontera etària a força de no-res, de molta por, desconcert, prohibició i guetització. No em refereixo als protocols sanitaris, parlo dels afectes. Acceptar disciplinadament la reducció de vides singulars a una vellesa abstracta, eufemística, i la “cura dels avis” a la sobreprotecció i l’aïllament, contribueix a la creixent obscenitat de la vellesa, a posar-la fora d’escena del món en comú.