Hem perdut molts mots, molta vida
El meu amic i jo vam arribar abatuts al poble de dalt del turó. L’havíem vist des de l’olivera grossa i ventrelluda on ens havíem aturat a beure les poques gotes d’aigua que no havien aconseguit escanyar-nos la set. La cantimplora buida ens feia nosa. Amb la llengua seca i l’esperança al pit, vam pensar que potser, dins les cases fosques i pedrenques, hi trobaríem una ànima bondadosa amb una gerra fresca a la mà. Però pels carrers de dalt no hi havia ningú. En aquell poble ja no s’hi treballava la terra. La plaça brunzia amb un son etern, però era galanxona. Vam aprofitar l’embranzida de la pujada per descobrir-ne els racons. Un caminet de terra pujava cap a l’església, petita i besada pel sol, i l’herba hi creixia arreu. S’escolava per les reixes, adornava els nínxols somorts. Hi havia una gran esplanada, que finava on començava la bellesa del lloc: un mur des d’on recolzar-nos i observar una vall llaurada i lluminosa com una espiga d’or. L’esgotament ens havia afeblit els músculs i vam estirar-nos per fer una becaina.
Un barbull ens va despertar. Dels matolls, va sortir-ne un homenot corpulent i brut, amb els cabells afiganyats plens de fulles i salvatgia, i jo vaig fotre un salt de mil dimonis. Era el campaner del poble. Encara que allà ja no hi residia ningú, perquè tot eren cases d’estiueig, mai hi havia cessat de tocar les campanes. Com havia viscut, moriria. No havia viatjat massa. L’indret més llunyà que havia trepitjat era el poble de baix. Hi anava sovint a jugar a cartes i a buscar queviures. Deia que no necessitava conèixer res més, perquè aquí ho tenia tot. Tot el que desitjava ho amagaven aquelles muntanyes. I va descriure-les. Usava uns mots que jo no havia sentit mai i amb ells l’home podia apreciar subtileses que jo era incapaç de percebre. La seva naturalesa semblava més rica que la meva. Era plena de carenes i crestalls, d’arbres que ombrejaven distintes frescors, de pics que havien deixat de ser pics per ser agulles, pollegons, puigs o tuques. També ens va retratar els seus camps i les eines amb què els foradava. I els fruiters, que a l’estiu el feien salivar. M’hauria agradat haver dut una llibreta per anotar el reguitzell de paraules que va escopir, però tal com van aparèixer, van esfumar-se. Ens va donar aigua i vam seguir fent camí.
La nit ens perseguia i tornàvem cap a casa. Ens havia provocat decaïment l’immens vocabulari de l’home. Sabíem que poca gent el traginava a la boca i érem conscients que la pèrdua d’aquell llenguatge empobria l’esperit. En un món on la majoria de la població habita a les ciutats i on aquells que encara dormen als pobles duen a terme un estil de vida urbà, ha desaparegut el lèxic del camp.
De totes maneres, no lamentàvem només les paraules extraviades. També l’enfonsament del saber que les sustentava i que intuíem que no es podria recuperar amb facilitat, perquè els pares han oblidat la vida a pagès i els fills no volen ni sentir-ne a parlar. Ja no hi ha un relleu generacional. Aquella mena de vida que s’aprenia des de la infància, que transmetien les mares, els familiars i la comunitat, s’ha empetitit i extingit. Són pocs els qui decideixen seguir el feixuc ofici de la família i aquells forasters que opten per dedicar-se al món rural han d’inscriure’s en escoles formatives per aprendre’n alguna cosa. De fet, gran part del jovent que conec que ha decidit treballar la terra, ho fa per raons polítiques. No volen permetre que el conreu caigui en mans dels monopolis, del sistema agrícola i industrial que arruïna el sòl amb les seves plantacions exagerades d’un sol cultiu i la seva manca de respecte per les relacions ecosistèmiques. Han entès que la lluita ecologista i d’esquerres s’inicia amb el retorn a la vida comunal i que els mites que defensen les grans corporacions són un farcell putrefacte de mentides. És inútil disculpar les ingents produccions industrials de menjar perquè són insostenibles. Vandana Shiva escriu a Quién alimenta realmente al mundo (Capitán Swing): "La globalització de l’agricultura ens ha portat a la ràpida destrucció de molts sistemes agrícoles fonamentats en la diversitat i al desplaçament dels petits grangers a tot el món. Això, al seu torn, ha generat la destrucció de l’entorn natural i de les formes de vida rurals, sobretot de les formes de vida dels agricultors. El nostre benestar nutricional, mediambiental i cultural està amenaçat". I hauríem de mirar de no exterminar-lo. Plantar cara al sistema polític dominant és recuperar l’agència en la producció alimentària i no abandonar un món fèrtil del qual ja no es parla.
